UNA SANCIÓ POT ACABAR AMB LA MEVA EMPRESA?
Segur que qualsevol empresari és conscient que posar en marxa una organització, per petita que sigui, comporta molts mals de cap i riscos de tota mena. Per això, parlar del perill de sancions per incompliments sota la perspectiva de «ficar por» no sembla la manera més adient de fer complir les lleis.
Dit això, sí que és responsable pensar que vivim en un món cada cop més competitiu, que no es poden ignorar les obligacions inherents al desenvolupament del nostre negoci, i que conèixer i mesurar els riscos potencials és un bon exercici de supervivència.
Hi ha un paquet de legislació que afecta la nostra organització de molt a prop, independentment del tipus de negoci a què ens dediquem. Aquest cos legislatiu (ara sí que cal dir-ho des de la perspectiva del coneixement), preveu un règim sancionador massa important per ser ignorat.
En aquest paquet de mesures legislatives trobem la llei referent als riscos laborals que tracta de la seguretat a la feina, la Llei de serveis de la societat de la informació i el comerç electrònic, que especifica tot un seguit d’obligacions per a aquelles organitzacions que tenen pàgina web, i la Llei de protecció de dades personals, que bàsicament estableix que totes les organitzacions que tracten dades de caràcter personal (nom, telèfon, adreça…) han de complir un seguit de requisits que comentarem a continuació. Hi ha més legislació (la que fa referència a la signatura digital, la que permetrà el desenvolupament de la factura telemàtica…) però les anteriors són, ara com ara, les més significatives.
Però, per què aquesta llei? L’increment de programes informàtics i la proliferació d’Internet fan que, si fos possible i legal creuar les bases de dades personals que existeixen, algú pogués saber absolutament tot de la nostra persona amb la inherent invasió de la nostra intimitat. Pensem que contínuament deixem rastre electrònic. En aquest sentit, quan anem al cinema i paguem amb targeta o quan al supermercat passen els productes pel lector del caixer, queda rastre del que hem adquirit i seria possible saber a quina sessió de cinema hem anat, si sols o acompanyats, quina mena de iogurt ens agrada, si comprem carn de vedella o de pollastre…
És per tots aquests motius que el legislador ha entès que cal crear un cos legislatiu sobre la protecció de dades personals que empari el ciutadà d’una eventual intromissió en la seva esfera privada. Fruit d’això, neix la Llei orgànica 15/1999 de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal en qualsevol mena de suport (paper, imatge, so…) que dóna resposta a una directiva europea en aquest sentit i substitueix l’antiga LORTAD de l’any 1992, que només feia referència als fitxers informàtics.
I, quines són les principals obligacions que hem de complir? Doncs bàsicament dues. La primera és donar d’alta els fitxers de l’empresa al Registre General de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (sempre que es tracti de fitxers privats). És un tràmit gratuït que es pot fer per Internet: connectant-se al web, omplint uns camps i enviant posteriorment un escrit de petició d’alta. Les instruccions per fer-ho es poden trobar a l’adreça www.agpd.es.
L’altra obligació és crear un Document de Seguretat, que consisteix en un escrit en el qual fem constar totes les mesures de seguretat adoptades en l’organització per protegir les dades personals existents. Aquest pas no és tan senzill ja que el document esmentat anteriorment ha de contemplar aspectes molt variats com ara: quan fem còpies de seguretat del servidor, revisar que els documents que recullen dades personals continguin una clàusula informativa de la llei, revisar tota la contractació perquè aparegui reflectida la confidencialitat…
És possible fer-ho un mateix, però atesa la complexitat és recomanable comptar amb els serveis d’un expert de la nostra confiança. Cal dir que ens hem de malfiar dels que diuen que fan protecció de dades per quatre duros, ja que sovint es tracta de persones que saben poc del tema i que es limiten a donar d’alta els fitxers i entregar-nos un document de seguretat fotocopiat que no s’adapta a la nostra organització.
L’autèntic servei ens el proporcionarà un professional de confiança, que no solament haurà analitzat la nostra organització per redactar un bon informe que contempli solucions a tota la problemàtica, sinó que, a més, compareixerà quan el truquem per fer-se càrrec d’una inspecció a casa nostra amb els inspectors de l’Agència en «cos present».
Parlant d’agències, cal recordar que també hi ha a algunes comunitats l’agència autonòmica de protecció de dades, com és el cas de Catalunya, la competència de la qual, però, està relacionada amb fitxers de les administracions públiques i organismes vinculats.
Per acabar, ens agradaria fer constar que l’Agència Espanyola de Protecció de Dades publica en el seu web recomanacions per a les organitzacions que cal seguir. I per contestar a la pregunta que possiblement s’estarà fent el lector, el risc que un inspector (bé, dos ja que sempre van en parella), aparegui per la porta és cada vegada més alt. L’agència estatal actua segons tres criteris: en primer lloc, per plans sectorials (com Hisenda, cada any toca un sector mercantil i fan recomanacions); en segon lloc, d’ofici (com aquell cas en què es troben uns currículums, surten als mitjans de comunicació, l’agència s’assabenta i ve) i, per últim, per denúncia (pot denunciar qualsevol i aquí és on està el mal, ja que si la denúncia presentada tracta de vulneració de drets fonamentals –que és la majoria de vegades— els inspectors no tenen altre remei que actuar).
Xavier Salla
Consultor en Protecció de Dades Personals
Nifled Consultors
En el dia d’avui, demà pot ser diferent, i aquí rau la grandesa d’aquest mitjà, hi ha dos tipus diferents de sites: els de presència corporativa de l’empresa i els que s’anomenen e-commerce amb moltes combinacions possibles entre ells.
Ja ha passat l’època de predicar la bona nova, la de raonar que una empresa havia de tenir un lloc el més digne possible dins la xarxa, sense que et prenguessin per un profeta del fum sense barba. Ara hi són totes les que hi han de ser; les que falten pertanyen al passat dels déus quan podies comprar un cotxe de qualsevol color sempre que fos negre.
De la mateixa manera que en el regne del Senyor existeix el Purgatori, en el d’Internet hi ha l’Indecisori. És l’entremig, l’estança on habiten els indecisos que encara no han caigut en les fogueres del Pere Botero ni s’han elevat fins a la porta de Sant Pere. Que caldria dir-los, sense tenir la sensació de fer altre cop apologia?
Segurament vostè ha escoltat que tenir presència a Internet o iniciar un negoci és molt més senzill i econòmic que fer-ho a la vida real. És cert, sempre i quan se sàpiga amb exactitud què és el que s’està fent. D’entrada, separar el món virtual del real comença a considerar-se com a cobla de Jorge Manrique. La relació i la frontera entre tots dos mons és l’única accepció que pot considerar-se virtual, paraula que el diccionari defineix com: «Que no és sinó en potència».
Tenir un espai web no és «màgia potàsia» del Borràs; és possible, assequible i la millor recomanació que li pot fer la seva veïna. Que tingui visites, que en pugui fer albarans i guanyar-s’hi la vida planteja una altra saviesa que, per descomptat, ja ha estat repartida i fins al proper camió no n’hi haurà més. El símil més entenedor seria el de fer un camp de futbol sense equip ni pilotes i esperar que els «futboleros» hi anessin cada diumenge a la tarda.
Molts llocs web no estan dissenyats per ser comercialment efectius. Simplement no venen. Són molt bonics, tenen fins i tot música, estan ben dissenyats, informen però vendes el que se’n diu vendes de qualsevol tipus, zero dels grans.
I aquí sí que la paraula experiència xuta a porta i fa gol. Només empreses amb l’experiència dels anys de la «predicamenta» amb iniciats inclosos, poden proposar un projecte web factible i que enlluerni els milers de visitants que estan esperant una veu que els digui «entra i mira».
Intentem ser senzills perquè el tema ho és. Caiguem de nou en l’error de donar consells avisant, que per aquest fet no volem tenir enemics.
En primer lloc, aconsellem desenvolupar un bon producte o servei. La web ha de tenir contingut de fàcil accés a pesar de les «virgueries» que es poden fer amb Flash o programant com els romans. Aquesta evidència, que no per evident la podem oblidar, es puntua amb un 25% de resultats satisfactoris posteriors.
La segona observació és que ha de vendre imatge, serveis o productes. Un lloc que no captiva emocionalment no serveix per res. El visitant s’ha de sentir atrapat voluntariament en unes pàgines moderades de contingut i d’imatges i amb un temps raonable de descàrrega. Si oblida aquest punt, senzillament no tindrà clients.
Com a tercer secret li implorem que es deixi recomanar un bon proveïdor d’Internet; no aquell que és el més barat, ni aquell que és el més car, vanitas vanitatis dels preus. Són faves comptades el que ha d’oferir un ISP en el cas de venda: interactuar amb els meus clients mitjançant la meva pròpia base de dades, garantir-me seguretat i disposar d’un equip humà que escolti ximpleries que a vegades no ho són tant.
El quart esglaó és un manteniment acurat. Hem fet una inversió important de la butxaca de l’empresa i ens tornem garrepes a l’hora de contractar un manteniment com Déu mana. Incorporar noves dades, nova informació, redissenyar el site pot ser més important que tenir unes pàgines www. Surt nou software, perquè hem quedat que el que passa avui no té per què passar demà i, no ens podem quedar al marge.
La web ha de tenir modernitat de conceptes i de disseny. És com fer una repassada de pintura al xalet.
El cinquè consell, i acabem aquí, n’és la promoció. Si el web es queda com un lloro dins d’una gàbia a l’interior d’un habitatge, malament. La gàbia ha de sortir de tant en tant al balcó o al terrat, cada dia o quan faci bon temps, així tothom sabrà que tenim aquesta au que, si no xerra massa, no es fa molesta. Cap producte o servei no es ven si no es coneix. Tan fàcil com posar-lo a tota la papereria corporativa, a les furgonetes i allà on es pugui retolar. Dediqui una mica de temps a comunicarho als seus clients.
Els restants consells els hi donarem quan ens visiti; en un parell d’hores li podem dir moltes cosses interessants. Hem estat dels millors profetes.
Va succeir durant una fira d’ordinadors a la qual Bill Gates va assistir per donar una conferència sobre la seva companyia. Amb la intenció de ser molt gràfic durant l’al·locució, Gates va voler impressionar tots els assistents fent una comparació entre les fites de Microsoft i les de la indústria de l’automòbil. I no se li acudí altra cosa que pronunciar les següents frases:
«Si la General Motors s’hagués desenvolupat tecnològicament com la indústria de la informàtica en els últims deu anys, ara hauríem de poder conduir automòbils que correrien a una velocitat màxima de 160.000 Km/h, pesarien menys de 14 quilograms i podrien recórrer una distància de 1.000 quilòmetres amb només un litre de benzina. A més, el preu seria de 25 dòlars».
Greu error en fer semblant comparació en públic, degué pensar Gates, quan dies més tard va veure com General Motors li responia publicant a la premsa el següent comunicat (redactat per Mr. Welch):
És possible que Mr. Gates tingui raó, però si la indústria de l’automòbil hagués seguit l’evolució de la informàtica i General Motors s’hagués desenvolupat tecnològicament com Microsoft, avui tindríem cotxes de les següents característiques:
L’automòbil tindria dos accidents cada dia, sense que vostè pogués explicar-se’n la causa.
Cada cop que les línies de les carreteres es tornessin a pintar, s’hauria de comprar un altre cotxe que fos compatible amb el nou traçat.
Ocasionalment, el seu cotxe s’aturaria enmig d’una autopista sense cap raó. Vostè hauria d’acceptar el fet amb resignació, tornar a engegar-lo, seguir conduint i esperar que la situació no es tornés a repetir (i, per descomptat, no en tindria cap garantia).
De vegades, el seu cotxe s’aturaria i no podria tornar a engegar-lo. Aquest fet podria produirse en intentar realitzar una determinada maniobra (com girar a l’esquerra). La solució consistiria a reinstal·lar de nou el motor. Amb estranyesa, vostè també acceptaria aquest fet resignat.
En principi, només vostè es podria sentar en el cotxe. No obstant això, tindria la possibilitat de comprar el model «Car 2000» o «CarNT», però amb l’abonament d’una tarifa extra per cada passatger de més.
Hi hauria una empresa que fabricaria cotxes que funcionarien amb energia solar i serien més ràpids, fàcils de conduir i barats. Però només podria conduir pel 5% de les carreteres. Amb la resta, seria incompatible i, finalment, els compradors, resignats, acabarien adquirint els cotxes de General Motors.
El sistema d’airbag del cotxe preguntaria abans d’activar-se en cas d’accident:
—Està segur que desitja activar l’airbag?
En cas de respondre «Sí», tornaria a preguntar:
—S’activarà l’airbag. Està completament segur que desitja que s’activi?
A més, les portes del vehicle es bloquejarien amb freqüència i sense raó aparent.
No obstant això, les podria tornar a obrir utilitzant algun truc com accionar el tirador al mateix temps que amb una mà gira la clau de contacte i amb l’altra agafa l’antena de la ràdio.
Sempre que General Motors presentés un nou vehicle, els conductors haurien d’aprendre una altra vegada a conduir perquè cap dels controls funcionarien igual que en el model anterior.
General Motors l’obligaria a comprar per a cada cotxe la targeta d’alguna de les firmes filials. Si no ho fes, el seu cotxe es tornaria immediatament un 50% més lent.
I, en conseqüència, General Motors seria investigat per part de la Justícia.
Bill Gates no va contestar mai.
És de sentit comú que caldria posar-se d’acord si ho diem en femení o masculí, però que per tal que no es molesti ningú, en especial el sector femení radical, s’hagin d’utilitzar les barres mil vegades en un text de sis paràgrafs en què el discurs va adreçat als dos gèneres, fa temps què resulta d’un ridícul galopant. El/la morós/morosa segons diu a www.grec.net… és el/la que: «dit del deutor que retarda el pagament dels seus deutes».
I la deutora? Veus com tenen seny els de grec.net. De totes maneres, nosaltres entenem com a morós qui retarda tant tant els pagaments que no arribem a cobrar-los mai, o sigui, queden impagats.
S’ha de tenir un olfacte de gos per detectar un/una morós/morosa. Normalment és un home/dona (es podria solucionar posant persona) exigent, sense cap mena d’aparell digestiu i un fetge com una rajada. Pel volum d’aquestes freixures tenen un aspecte tirant a considerable, papada, vesteixen bé, porten colònia de categorieta i, si no són de casa bona, ho semblen. N’hi ha un/una que va arribar a dir mal del sector de la publicitat, que ningú se’l/la volia escoltar, que tothom li «donava llargues» i que una prova del que deia era que ara ell/ella estava al despatx publicitari en comptes de ser el comercial de torn el que estigués a les seves oficines.
Quan has navegat pel mar del Nord hi ha poques coses que t’afectin. El/la subjecte pretenia que es fes qualsevol disbarat imaginable en publicitat.
Tenia molt clar el que volia (una altre característica del/de la morós/morosa). Bla, bla, bla… que un amic/amiga seu/seva que tenia a Madrid o Barcelona (una altre característica que s’afegeix a les anteriors: amistats a l’extraradi) li havia recomanat fer-ho d’aquella manera. Bla, bla, bla… perquè això al Cola Cao, segur que li interessa. Bla, bla, bla…
El/la morós/morosa té tocs deliciosos de fantasma amb llençols Tolrà.
Arcadi Vilella
Influït per la moda milanesa de fer-se vestits a mida de sastres reconeguts de la capital de la Llombardia, he entrat a cal Queralt. Després de saludar la tercera generació de mestres en sastreria d’aquesta casa, el Cisco Queralt, he anat, arran de les seves indicacions, a veure amb la parsimònia del Joan Miró què cal a l’hora de fer-se un vestit avui en dia.
Impassible, com és propi, el Sr. Pifarré em pregunta, amb un gest expeditiu del cap, en què em pot servir.
—Vull un vestit però no sé com.
—D’estiu o d’hivern?
—Home, en aquesta època de l’any, d’hivern.
—També podria ser per a l’estiu vinent.
—Sí, però no, d’hivern.
—Prenem mides?
—Esperarem fins a l’últim moment perquè estic en mans d’una senyora dietista que ha promès aprimar-me deu quilos en poc temps. Mirem primer la roba.
En una taula rodona de tercera generació comencen a sortir teles, colors, qualitats, dibuixos, llanetes, fins i tot pelfes, en un ambient caldejat per la llum de 2.500º Kelvin i perquè jo no sé què demanar ni sé el que m’agrada. Fa molts anys que vesteixo de confecció i penso en la possibilitat d’haver perdut no els papers sinó la roba, i el relatiu gust.
—Aquest et podria anar bé —m’ho diu amb cara poc convençuda per la frivolitat de pistes que li he donat.
—Mirem-ne d’altres.
Cal Queralt, quan hi vas de client, és un dels pocs establiments de Reus en què es pot fumar amb tranquil·litat. Així que encenc un Camel amb el va advertiment al paquet de: «Fumar puede dañar el esperma y reduce la fertilidad». A cal Queralt per robes a triar no queda i així, sense preocuparme per la comprovada qualitat del meu esperma, segueixo fumant.
—Com a comprador de roba per a un vestit, resulto un os, eeeh? —per rebaixar la meva tensió—. Potser aquest és el que m’ha agradat més. O aqueeest? Que passa molt això?
—Acostuma a passar…
—FAREM UNA COSA.
—Què…?
—Mira, ara ho veig clar —llegint el pensament, sé que el Sr. Pifarré sabia que li diria, després de dues hores i mitja amb aquell romanço, que tornaria amb la Rosa Mari i ella decidiria, doncs NO—. Mira, fes-me un vestit amb aquesta roba, un amb aquesta altra i…, saps què?, provem-ho també amb aquest griset.
—Treees?
—Sí.
—Quan estiguin fets decidiré quin em quedaré, perquè de necessitar necessitar, solament en necessito un.
—I què farem amb els altres dos?
—Ah, jo no ho sé.
—Ah… i saps què?
—Què…?
—Arreeeglem aquell Boss, blau marí, que tenia mirat, que ja veurem.
—Homeee Arcadi…
—«Diga-l’hi» al Cisco, segur que ho entendrà.
El que no vaig gosar comentar-li era que també havia anat amb la mateixa història a cal Llauradó del costat i al Quintana del raval. I és que no saber el que vols resulta desesperant. Tots dos m’havien mirat amb cara de perplexitat, consultat el calendari per si eren els Innocents, i parlat entre ells mirant si era jo o havia perdut el senderi. I jo, tranquil com un pernil, gaudint de la situació.
Començava a apretar-me la bufeta, a causa del règim de verduretes d’una coneguda cristiana. Però m’interessava saber com s’acabava aquell somni…
Va arribar el Cisco i, com a banda de client també sóc proveïdor, em va engegar a fer punyetes amb la seva naturalitat característica, i amb raó afegeixo jo.
La cosa, després d’alleugerir-me, com que m’interessava, la vaig allargar amb un Camel de bo de bo i un traguet de gasosa, que a la nit és una de les meves febleses amagades.
Pensant, per variar, vaig dir en veu alta la tradicional: «quines tonteries que somiem a la nit».
Mentre per la TV intentaven vendre’m un aparell per fer gimnàstica a casa en un anunci horrorós de mitja hora, amb el «xollo» que em regalaven un aparell per electrocutar-me a estones i així eliminar el preciós greix adquirit durant deu anys a la panxa, vaig rumiar que no era un disbarat tan gran.
I heus aquí que vaig barrinar que sovint això passa a la meva hipotecada empresa.
—Mira Arcadi, necessitem un cartell per anunciar la Primera Cursa de Caragols Bovers del Baix Camp. —Arcadi cara de Sant Sebastià en l’última fletxa i en l’última ranera mirant la volta del cel en un dia de tardor i cel rogenc.
—Aaaaah, això és molt interessant, és un tema que em motiva com la mar salada.
—Doncs sí, i a la vegada hem demanat que ens facin també una proposta de cartell els Basora’s, el Jom, la Tona i els Romeros de Barcelona. Algú de la junta crec que també n’ha demanat una altra a un conegut seu que té un xiquet que dibuixa, que és possible que el coneguis.
—No ho crec.
—Què et sembla? Hem pensat que tuuu…
—Que, què em sembla? Història de cal Queralt «al canto».
Davant meu, una cara incrèdula que no entén el mínim paral·lelisme entre els dos esborronadors casos. Que ell ho feia perquè em coneix. Que clar que ho entén. Que jo he de treballar igual tant si guanyo com si no davant del criteri d’una trepa d’aprofitats —això ho dic jo. Que és per tenir més opcions.
Que és per no discriminar ningú. Que m’aprecia i sap que som molt bons.
Que en tot cas si m’ho repenso…
O, el cas d’una magnífica senyora, —benintencionada, n’estic segur— amb noms i cognoms, és a dir que existeix, que en una trucada amistosa explicava la necessitat de crear un logotip per a una iniciativa ciutadana i, davant de la meva exposició per enèsima vegada del criteri que tinc sobre els concursos —versió telefònica abreujada—, va mencionar què podia fer. Exposada també la situació, per part d’ella, que no hi havia pressupost per a aquesta marca, vaig oferir-me, donades les circumstàncies, a fer-ho per al poble, o sigui, de franc. Malauradament va oblidar comentar aquest despropòsit meu a la comissió on també malauradament algú m’ho va explicar. Amb el cor guerrer se’m va acudir explicar-ho amb noms i fets a qui calia i per escrit.
I el resultat?
Doncs no va passar res, la marca es va adjudicar a qui em pensava. Qui em pensava va presentar, tot i no tenir pressupost, la iniciativa, una factura de Barcelona que, passat molt de temps, no sé si ha cobrat.
El que em sap més greu… la magnífica senyora ara, quan ens creuem pel carrer, llença els seus ulls preciosos a l’infinit del cel i no em saluda. M’està més que rebé. Qui diu les veritats, perd les amistats.
Sort que, i és de justícia dir-ho, el Claudi amb la seva clarivident percepció i exestomacat de concursos, recompensa amb una simbòlica quantitat, quan el guió ho exigeix, la suor inferior que agafes quan treballes per a les tietes en honor de la fama local, o no tan local, perquè aquest mal és pitjor que la grip i està estès per la perifèria. Un homenatge per a aquells vins i licors en l’etiqueta dels quals posava «esta empresa tiene por norma no presentarse a concursos» i que jo, santa Innocència!, no entenia —quan era molt, molt jove.
Perdoneu tota aquesta xerrameca, però és que m’ha sortit de l’ànima. O potser d’un altre lloc?
En tot cas,
NUCLEAR, NO GRÀCIES, era més innocent.
O també, per què no em tiraria, en el seu moment, la vida de la sastreria, encara que fos de primera generació? Tot i tenir, per dir-ho d’alguna manera, una mare sastressa.
Arcadi Vilella
Les persones afortunades que utilitzen el FreeHand, el Flash, el Photoshop o qualsevol altre programari tancat d’Adobe o Microsoft no són conscients de la sort que tenen. Com a responsable de les finances de l’empresa, tinc la desgràcia d’haver de fer servir un programa de comptabilitat, tancat a mitges, especial per a Mac, però desenvolupat a Burgos.
Provinc de l’època en què els «manguitos» tenien les hores comptades a Catalunya; a Espanya van durar més temps. Sé escriure en cal·ligrafia gòtica i plomí. He deixat mils d’hores en llibres de comptabilitat, he gastat litres de tinta Pelikan i he puntejat milions d’apunts quadrant-ho tot fins a l’últim cèntim. Conec els llibres d’inventari, els de registre, els de magatzem, els de comptabilitat. He escrit xifres aràbigues i romanes amb la correcció d’algú que sap el seu ofici, he fet cartes de tota mena a 350 pulsacions. I ara, un senyor de Burgos em diu: «señora que el programa ya está bien, que es Vd. que no lo sabe hacer». Amb els programadors sempre cal estar-hi bé i em mossego la llengua.
—Es posible, es posible. Pero ¿cómo puedo solucionar esto que le explico?
—Pues mire señora, Vd. ha tocado teclas que no tenía que tocar, porque esto que le pasa sólo se puede hacer tocando comando, F2 , Alt y mayúsculas.
Amb resignació penso que per fer aquesta combinació es necessiten quatre dits alhora.
—Es posible, es posible. Pero ¿cómo puedo solucionar esto que le explico?
—Pues mire, ahora no está el responsable, pero ya le dejo una nota y la llamará.
—¿Cuándo?
—Pues depende.
—¿De qué?
—Va muy liado.
—Es que yo tengo que cerrar los «IVA’s» la semana que viene.
—La llamará, tranquila, la llamará.
No truca i no truca.
—Oiga, ¿el Sr. Quintanilla?
—Sí, dígame.
—Es que a mí me dijo un compañero suyo que llamaría Vd. para arreglarme un problema que tengo y no me ha llamado.
—Pues a mí no me consta. Bueno, es igual dígame.
—Es que…
—Esto se soluciona con la versión 7.9 que impide que le pase lo que le ha pasado. Tendrá que cambiar el programa de almacén por la versión nueva y poner más memoria.
—Sí pero es que a mí ya me iba bien la versión que tengo. Solo se trata de solucionar esto que le explico.
—Pues mire, esto que me dice ya no lo solucionamos porque era una pega que tenía el programa y ahora con la nueva versión…
—¿Cuánto vale?
—Pues no lo sé, tendrá que hablar con un comercial pero ahora no están.
—Y ¿cuándo estarán?
—No lo sé, pruebe a llamar mañana.
—¿Y si se lo pido a Vd.?
—No, no, yo soy del servicio técnico. Llame, llame mañana señora, adiós.
Encara tenia el correu per obrir. La primera factura: Burgos Soft. «Contrato anual de asistencia on line», 600 Euros més IVA. I al final de la factura en caixa alta: GRACIAS POR CONFIAR EN NOSOTROS.
Almenys són agraïts, vaig pensar.
Maria Teresa Vilella
Que la informació és tendenciosa, tothom amb un dit de coneixement ho ha acabat acceptant. Que la informació ha de ser tendenciosa, també hi estem resignats. Que la informació sense tendències no ven, l’assumpte de les garrofes no es toca, també. Que la informació està sotmesa al fet d’anar o no anar ben dormit i menjat, també.
Que la informació hagi de causar perjudicis personals o comercials és un altre «cantar del Mío Cid», i no hi ha cap Garzón que se n’ocupi.
En el passat número 43, la revista Vinos de España, una revista discreta quant a notorietat i feta a la capital espanyola, va treure en portada el suggeridor
article «Priorato 50 vinos en la cumbre».
Un client de la casa, persona honesta on n’hi hagi, de conversació enriquidora, amb el cap al seu lloc i amb la qual hem compartit estones d’amistat és el Delfí Duch.
El Delfí va experimentar fa molts anys, quan encara no estava en la «rabiosa actualitat» d’ara, el verí del conreu de la vinya al Priorat. Va comprar la finca «El Tancat» a la conreria d’Scala Dei. Recuperada de l’abandó l’any 1985, es va plantar una part de les dues-centes hectàrees l’any 1987 amb especial cura de continuar els mateixos emplaçaments de l’antigor i evitar els moviments de terra, segons el principi de ser respectuosos amb el paisatge prioratí.
El Tancat gaudeix de les llicorelles paleozoiques de la comarca del Priorat amb terres conreades amb adobs naturals i tractaments com el caldo bordelès i el sofre a fi d’obtenir un vi amb connotacions ecològiques. Amb la temperatura mitjana anual de 15º C és l’escenari de ceps de garnatxa, cabernet sauvignon i merlot, origen dels vins El Tancat i Bressol produïts
a partir de 1991.
La principal característica dels vins de Masia Duch n’és l’elaboració pròpia a partir, únicament i exclusivament, de raïms de la finca que garanteixen una producció amb les mateixes connotacions any rere any, solament incrementades segons la qualitat de l’anyada.
A banda, cal dir que la vella conreria s’ha rehabilitat segons les antigues tècniques de construcció i, fins i tot, el color dels edificis dels monjos. De lluny evoca el segle XII.
I vet aquí que el Delfí ho fa bé, amb la seva intrínseca correció i amb la il·lusió d’un adult amb els peus damunt de la preuada llicorella.
Dèiem que «Priorato 50 vinos en la cumbre» podia ser un bon rànquing i mirant vi per vi, ampolla per ampolla retratada, va resultar que cap dels dos extraordinaris vins que produeix, El Tancat i Bressol, no figuraven en la llista. Potser primer per l’estima i després per la injustícia es va redactar la següent carta:
Revista Vinos de España
Sr. D. Alberto Huerta, director
Islas Marquesas, 28-B
28035 Madrid
Distinguido señor,
Obra en mis manos la revista Vinos de España de la edición octubre-noviembre, núm. 43, en la cual y como título destacado en portada presenta «Priorato 50 vinos en la cumbre».
Como lector asiduo de su revista, conocedor de los vinos del Priorat y vecino de esta próxima comarca he de manifestarle mi pesar por el enfoque que hacen en tal artículo. No se menciona ninguno de los criterios que se han utilizado para otorgar las calificaciones de oro, plata y bronce a los «premiados» por tal distinción. Asimismo, y como persona que me precio en tener el paladar preparado para calificar un vino, discrepo totalmente de su clasificación ya a partir de los primeros.
La falta de base del artículo resulta difamante para el lector y confiere a su publicación una dudosa credibilidad. Es de admirar asimismo como se puede desconocer el producto de bodegas existentes como es el caso de Masia Duch en Scala Dei, que elabora dos vinos extraordinarios.
Lamento la ligereza del enfoque y me cuestiono como lector la veracidad de la información de las DO Jumilla y Ribera del Guadiana y ¿por qué no? del resto de artículos.
Aprovechando esta oportunidad y recomendándole una reflexión sobre mis quejas le saludo muy atentamente.
f. Arcadi Vilella
Encara no hem rebut resposta.
El mal relatiu ja està fet. Salvar el tema amb una retractació, resulta impensable. Els qui han picat comprant la revista i creuen com a dogma el que s’escriu, ho tenen malament.
Anant més enllà del tema explicat, i no rieu que tots estem exposats a les vel·leïtats del periodisme, a qui interessa que el Delfí no hi surti?
La Business Software Alliance (BSA) és la principal organització dedicada a promoure un món digital segur i legal. La BSA és la veu dels sectors de programari, maquinari i Internet davant els governs i els consumidors de tot el món. Els membres de la BSA representen a les indústries de creixement més gran del mercat internacional.
La BSA ofereix formació als usuaris d’informàtica sobre els drets d’autor del programari i sobre la seguretat cibernètica; dóna suport a les iniciatives públiques que fomenten la innovació i incrementen les oportunitats de negoci i lluita contra la pirateria del programari. Fundada en 1988, la BSA disposa de presència directa en 60 països en tot el món.
Membres a escala mundial:
Adobe, Apple, Autodesk, Avid, Bentley Systems, Borland, CNC Software/Mastercam, Internet Security Systems, Macromedia, Microsoft, Network Associates, Symantec, Cisco Systems, Entrust, HP, IBM, Intel, Intuit, Novell, PeopleSoft, RSA Security, SyBase.
El seu president saluda el sector en aquests exactes termes:
Welcome to the web site for the Business Software Alliance, the leading global voice of the high tech industry.
Over the past 30 years, technology innovation and software advances have enhanced nearly every aspect of our lives. Commercial software companies have led these contributions with developments that have improved productivity in the workplace, created high-paying jobs and advanced educational opportunities
for our children.
Millions of people around the globe depend on the commercial software industry for their livelihood. In the U.S. alone, the commercial software industry generates $58 billion in tax revenues that go to support valued and essential government programs like education.
By 2005, the number of people online is expected to double from the current 500 million, indicating we have barely begun to see the impact that the Internet and information technologies will ultimately have on businesses, governments and society.
The BSA’s member companies understand this potential, and the challenges we must overcome to realize the full promise of the information economy. And we are dedicated to using our knowledge and resources to promote a robust, safe and legal online world.
Among the key challenges we face is security. Trust and security in cyberspace is crucial for e-commerce and e-government to flourish. BSA member companies are the leaders in developing the hardware and software necessary to secure our networks, and we are dedicated to promoting policies and public-private partnerships and dialogues that guard our networks against the next generation of attacks.
Also crucial for the future of technology is strong intellectual property protection. Software piracy cost the industry $11 billion last year. The BSA and its members have been successful in promoting education programs and international laws that protect copyrights in the digital age. And we remain committed to ensuring that new intellectual property standards protect creative works while promoting continued technological innovation.
Policies that foster innovation must also be coupled with policies that promote barrier-free e-commerce, lower tariffs and open new markets worldwide.
Over the past two decades, the diversity of software offerings has increased dramatically in response to the many new ways personal computers and digital devices are being used. This has had a lasting and positive impact on the global economy. BSA is proud of the role our member companies have played in enhancing
productivity and advancing the lives of people around the world. We are equally excited about the many advances yet to come from this dynamic industry.
Best regards,
Robert Holleyman
President & CEO
Fins aquí una iniciativa que comentarem després, però amb una sorpresa final al mateix site www.bsa.org/es.
És aquesta:
Denuncia la piratería
¿Está preocupado por el uso de software ilegal? Si sospecha que un compañero de trabajo, un colega o una empresa en la que haya trabajado en el pasado utiliza o vende software sin licencia, utilice la línea directa para comunicarse con Business Software Alliance en su área o realice una denuncia a través de Internet. Las denuncias llevan apenas un momento y la información que aporte será mantenida bajo la más estricta confidencialidad. Existe la posibilidad de realizar una denuncia de forma anónima.
Por favor, rellene este formulario con toda la información disponible…
• ¿Estaría dispuesto a colaborar con BSA en el caso de iniciarse un procedimiento judicial?
• Sí, estoy dispuesto a firmar una declaración y a actuar como testigo.
• No, pero puedo aportar otros testigos.
• No, deseo quedar en el anonimato.
• Comuníquese con nuestra línea directa: 900 211 048.
• Comuníquese con una de nuestras Hotlines Internacionales.
Això sense oblidar, ara ignorem si encara vigent, que l’1 de febrer de 2000 s’oferia un programa de recompenses a totes aquelles persones o empreses que denunciessin els usos il·legals de programes informàtics en les empreses de l’estat espanyol. La BSA oferia fins a un màxim de 500.000 pessetes per denúncia formulada que arribés a bon terme. També ignorem si aquest bon terme «wanted» es referia a presó, «erase» o simplement que l’empresa infractora hagués de tancar portes i col·laborés en l’increment de l’índex d’atur.
És ben cert que (fonts de bsa.org/es):
Información sobre la lucha contra la piratería
El índice de piratería de programas informáticos, en 2001 fue del 40%. Desde 1994, este índice ha disminuido considerablemente, y las razones que han llevado a esta disminución han sido, entre otras:
• Las compañías de software han luchado por mantener el desarrollo del mercado mundial del PC, y tienen presencia de ventas legales en todo el mundo, facilitando por tanto, la compra legal del software.
• Las empresas de software tienen disponibilidad de un servicio de soporte, que constituye una razón importante a la hora de comprar una copia legal de un programa.
• BSA y SIIA, han realizado campañas de información acerca de la necesidad de comprar versiones legales de software haciendo hincapié en los derechos de la propiedad intelectual, al mismo tiempo que se han desarrollado acciones legales para evitar este tipo de delito.
• Las empresas se han concienciado del riesgo que supone para su imagen y credibilidad, la utilización del software ilegal.
• Ha aumentado la colaboración por parte de los gobiernos, a la hora de ofrecer protección legal a la propiedad intelectual y penalizar la piratería.
I que,
Los derechos de autor sobre los programas de ordenador están protegidos por el texto refundido de la Propiedad Intelectual, aprobado por el Real Decreto Legislativo 1/1996 del 12 de abril.
En el capítulo II, artículo 10 de dicha ley se señala: «son objeto de propiedad intelectual todas las creaciones originales literarias, artísticas o científicas expresadas por cualquier medio o soporte, tangible o intangible, actualmente conocido o que se invente en el futuro, comprendiéndose entre ellas: … y programas de ordenador».
EL MALEÏT I NECESSARI COMENTARI
Una empresa normaleta de poble, excloses per tant les multiestatals i altres monstres de la capital –que se suposa que tenen una facturació més copiosa, naturalment amb moltes més despeses–, que tingui, per fer fàcil la divisió ordinadors/programari legal, deu ordinadors Mac, necessita un pressupost d’aproximadament 136.198,14 Euros d’ara, que equival a 22.662.008,51 PTA de les d’abans; és a dir 13.619,84 Euros per ordinador legal sense cap mena de vel·leïtats d’extensions específiques que també costen una picossada.
Per obtenir aquest resultat hem comptat cost unitari multiplicat per deu dels programes Adobe Photoshop, Macromedia FreeHand, Adobe InDesign, QuarkXPress, Adobe Illustrator, Adobe Font Folio (multiplicat per 1), Adobe Acrobat, Microsoft Office, Photo Retouch (Binuscan), Norton Utilities, Norton Antivirus, Macromedia Director PC, Macromedia Director Mac, Macromedia Flash MX, Macromedia Dreamweaver, Macromedia Fireworks. Ah! el 16% d’IVA a banda.
Senyors de la BSA, aquesta és la situació dramàtica, sense tenir en compte el programari de comptabilitat, 13.619,84 Euros per ordinador arrodonits per punyetes diverses a 15.000,00 Euros, que són 2.500.000 PTA més l’IVA, és a dir, per fer-ho més gràfic, 2.895.186 PTA.
Sort que l’Estat que vetlla per tothom permet amortitzar-ho en 4 anys, versions noves incloses.
La pirateria és sens dubte un problema i firmem on convingui. Les autèntiques solucions per fer un món legal de programari encara estan per arribar. Suggeriríem, tot i que la BSA no hi pot fer res, que en els contractes amb les administracions fos requisit indispensable tenir solament programari legal demostrable, que totes les empreses que s’han apuntat a les normes ISO de qualitat fessin el mateix, que la persecució del programari pirata fos per a tothom igual, perquè sinó, qualsevol nen o nena que estudia disseny o alguna cosa similar ja entra en el món laboral des de l’habitació de casa seva amb pòsters de la Xenoa inclosos i, per pagar-se les birres, cobra una misèria per les seves adolescents idees. O pares de família i solters i solteres grans que fan el mateix.
Mentrestant, les empreses petites (que també tenen el dret a existir), a patir toquen en un mar de llampecs, resen perquè no els fulmini el llamp de la BSA.
Estimats clients, a Pragma ja fa molt de temps que vam decidir ser legals, hem passat dues inspeccions d’Hisenda sense cap ensopegada i no serà la BSA la que ens obligui a tancar per no fer una inversió que hauria de fer tothom per jugar amb les mateixes condicions.
Senyors de la BSA, a un pres que té una bona conducta se li redueix la pena de manera notòria, no podrien estudiar el mateix per al pirata obligat per la precarietat que transgredeix la llei en cada cantonada de pobles i ciutats?
Voleu dir que al final de tot, en l’extrem de l’embut a punt d’entrar a l’aigüera, no hem de dir que sempre ens toca pagar als mateixos «primaveres»?
Tota empresa adquireix experiència, habilitats i coneixements especialitzats a mesura que va ajudant els seus clients a resoldre els problemes de comunicació.
A través d’aquest plantejament arriba un encant especial en el nostre treball: la multiespecialització, solament apta per a persones que, com nosaltres, tenim ganes d’aprendre. Els clients de molts i diferents sectors econòmics ens proporcionen el divertimento i el condiment que dóna interès per arribar a les vuit del matí i acabar a tres quarts de quinze treballant i aprenent.
Aquest butlletí informatiu vol recollir aquests coneixements i convertir-los en informació útil per als clients actuals o potencials. Revelar els nostres «secrets» de comunicació resulta un exercici profitós atès que és un esforç per posar en ordre tot el que hem fet aquest any. Per tant, anunciem que quan hi hagi notícies per explicar traurem el segon número; de totes maneres, garantim el de desembre de l’any vinent.
Volem transmetre en les pàgines següents la capacitat de les dues empreses de Pragma que, en definitiva, és el que ens interessa comunicar. Dues empreses intel·ligents per la gent que les formen: útils i experimentades. Transmetre experiència a través d’aquesta publicació, explicar idees, aprofundir en la magnitud del nostre treball amb un fet evident: som empreses d’alta qualitat.
Hi ha també un rerefons important que ens motivaa inaugurar edició, és el de començar, encara que tard, a mantenir una comunicació més personal amb les corporacions i persones amb què treballem.
He sentit un comentari que em fa pensar: «No sabia que també et dedicaves a això». I quan el sento, penso que no ho hem fet bé. Per tant, aquest butlletí no vol vendre res, vol transmetre informació i manera de pensar, escrita com som nosaltres: assequibles, polèmics quan podem, innovadors quan ens ho permeten i agosarats quan ens deixen certa llibertat al cervell.
El més correcte empresarialment seria facilitar informació d’utilitat immediata per als lectors. Explicar com es van resoldre els problemes d’altres clients (cosa que trobo de molt mal gust), noves formes d’utilitzar productes o serveis (cosa que seria vendre i nosaltres volem distreure), indicacions útils sobre com utilitzar els nostres serveis per augmentar l’eficàcia i la productivitat (bla, bla, bla).
Ben al contrari, hem dissenyat un producte agradable que entri pels ulls i per la ment. Ens hem concedit butlles per carregar de forma pietosa contra cosetes que ens fan la guitza per dins. I parlem de temes que per a nosaltres són importants amb l’afany de disminuir la desconeixença recíproca que hi ha entre client i proveïdor. Com tot el que ve a continuació, el que m’ha tocat fer a mi, està escrit a la nit, després del treball normal, i en aquestes hores un gin a l’estil de la Rosa Mari, fluixet i amb amorosa llima, és colònia per a l’estómac. Bado, i badant veig la lluna reflectida en el got i assisteixo a la gran hecatombe que deu representar per a una alada que s’havia infiltrat en el got l’ensorrament de quatre glaçons de gel.
I és que si som algú és perquè volem. Pura tossudesa humana.
Arcadi Vilella
Gerent de Pragma, Agència de Publicitat General SL
Pàgina següent →
