L’any 2003 va néixer Second Life, un món virtual 3D construït pels mateixos usuaris. Tothom pot accedir gratuïtament a aquest món, només cal que s’hi registri, esculli l’avatar (la figura 3D personalitzable que representarà l’usuari) i es baixi el software (programari) necessari per accedir-hi.
Pàgina home de Second Life
Avui dia hi ha quasi 6 milions de persones registrades. No obstant això, encara que és difícil determinar el nombre real d’internatiutes actius, diverses fonts ens confirmen que la xifra és menor. La taxa d’abandonament poc després d’haver accedit a Second Life és molt elevada. De fet, segons estudis externs a Second Life, el nombre d’usuaris connectats simultàniament no supera els 40.000.El nombre de les grans marques que decideixen accedir a Second Life creix a ritme trepidant, buscant, teòricament, l’oportunitat d’experimentar formes alternatives de comunicació i interacció amb el consumidor; pràcticament, amb sort, volen aparèixer als mitjans tradicionals. Les marques hi entren perquè la inversió és mínima (comparada amb altres possibilitats de màrqueting), el rendiment que s’obté a través de la repercussió mediàtica amortitza la inversió i els riscos que s’assumeixen són mínims.
Auditori d’IBM a SecondLife
Malgrat el ràpid creixement que està experimentant, la penetració a Second Life és minsa quan es compara amb la d’Internet: els usuaris espanyols respecte a la població total no arriba al 0,2 %. Per tant, sembla poc eficient qualsevol inversió que s’hi realitzi, però, malgrat aquesta poca rendibilitat, el perfil de l’usuari de Second Life (home, d’uns 33 anys de mitjana, amb estudis universitaris i ocupat laboralment) al qual s’arriba té gran capacitat d’influència sobre grups de població més grans perquè usa els mitjans dels quals disposa (lligats, fonamentalment, a la Web 2.0).De qualsevol manera, més enllà del rendiment que es pot obtenir amb l’entrada a Second Life, allò que ofereix és l’oportunitat d’experimentar les possibilitats que ens presenten aquests mons virtuals. Tot aprenentatge i coneixement adquirit avui serà un avantatge competitiu demà. Encara que, vist en perspectiva, alguns només busquin ressò mediàtic.
Amor mutu, recíproc i veritable virtual
Second Life té apassionats seguidors, però també compta amb durs retractors. Com a mostra, només cal visitar la pàgina web satítica Get a first life (Tingues una primera vida).
El cercador Google, després de comprar a final de maig Feedburner, ofereix gratuïtament les seves eines per a la gestió d’arxius RSS als usuaris. Ara, per exemple, podem veure estadístiques sobre cada un dels posts (entrada a un bloc determinat) que es van publicant.
La tecnologia Feedburner és avui dia utilitzada per més de 43.000 edicions digitals, i fins ara, els seus serveis de podcàsting i bloc han proporcionat més de 730.000 continguts.
Amb l’adquisició de Feedburner, Google s’endinsà en un nou segment del mercat digital, la generació de continguts, que pot ser molt fructífera en combinació amb els seus programes publicitaris AdSense* (publicitat gràfica) i AdWords** (enllaços patrocinats), aquest darrer amb una cartera de més de 800.000 anunciants. D’aquesta forma, Google dóna un pas en el seu plantejament estratègic per estendre el seu model publicitari a altres mitjans.
*AdSense rastreja de forma automàtica el contingut de pàgines i publica anuncis, tant gràfics com de text, rellevants per al seu públic i relacionats amb el contingut del seu lloc. Aquests anuncis són tan apropiats que els seus usuaris segur que els seran útils.
**Adwords permet que, independentment del pressupost, el client pugui publicar els seus anuncis a Google i només pagarà si els usuaris hi fan clic. El mateix client crea els anuncis i escull les paraules clau. Així, quan els usuaris realitzen a Google una cerca amb una d’aquestes paraules clau, l’anunci pot aparèixer juntament amb els resultats de la cerca. D’aquesta manera, la publicitat es dirigeix només a un públic receptiu i interessat en l’anunci.
La paraula prosumidor és la traducció literal del terme anglès prosumer, la fusió de productor (o professional) i consumer –en català, productor (o professional) i consumidor–. El mot prosumidor denomina el consumidor ben informat que manifesta a Internet la seva opinió –bona o dolenta– respecte un producte.
La llista de prosumidors a la xarxa augmenta espectacularment. Per aquest motiu, diverses empreses ja posen a l’abast solucions com, per exemple, la companyia Reputation Defender. Aquesta firma ofereix un servei anomenat My Edge mitjançant el qual es pot contraatacar una mala reputació a Internet. Les empreses afectades per un grup de clients insatisfets que poden fer que les primeres referències a la seva empresa de Google i Yahoo siguin negatives, tenen l’antídot amb aquest servei. Per mitjà de la creació de contingut positiu i tècniques d’optimització de presència en cercadors, s’aconsegueix que els primers llocs –els que llegeix tothom–, apareguin per davant de les negatives. El pla de xoc pot arribar a crear pàgines web, blocs, entrades a blocs, pàgines personals, etc. que lloen l’empresa o persona contractant.
Ja hi som!
Els estimats senyors d’Adobe han fet oficial la desaparició del nostre aclamat i estimat Freehand (a partir d’ara FH), col·loquialment anomenat “friji” o “frijuan”.
Sembla que aquests senyors tenen una especial aversió cap a aquest programa, perquè ja és el segon cop que se’n desfan: el 1995, Adobe va comprar Aldus, la companyia que tenia llicenciat el Freehand (a Altsys, la creadora original) i se’n va desfer tornant-lo novament a Altsys, que a la seva vegada va vendre’l totalment a Macromedia.
I ara, el 2007, després de 4 anys de no actualitzar-lo, l’assassinen vilment.
Freehand Memorial
Jo, mentre pugui, seguiré treballant-hi, per molt que Adobe em vulgui fer passar “al costat fosc” de l’Illustrator (a partir d’ara IL).I no dic que l’IL sigui mal programa (perquè normalment Adobe sempre fa bons programes) si no perquè el FH és/era molt superior en usabilitat, o sigui, molt més fàcil d’usar. No entraré en detalls, però una persona que sigui experta en FH, quan comença a usar l’IL s’estira els pèls perquè hi ha moltes coses que no es poden fer, i per a altres operacions es necessita el doble de passos per fer-les.
Perquè si ens hem de passar a l’IL, ¿com és que Adobe no ha fet un “mix” amb les coses bones de cada aplicació?
Esperem, per bé dels “frijaneros”, que en futures versions (recordem que acaba de sortir al mercat la nova “suite” Creative 3) els caps pensants de la multinacional americana escolti les súpliques, plors i pregàries per tal que accions que en el FH es feien amb un simple clic, a l’IL hagis de fer 4 passos i un parell de regles de 3.
Com diu l’acudit, el món està dividit en dos tipus de persones, els que fan servir Illustrator i els que fan servir Freehand. I aquests últims, dins els quals em conto, portem un cabreig al damunt que no vegis.
Seguirem informant del procés de migració. Encara no he fet les suficients proves amb l’IL per tenir les coses clares, tot i que no pinta massa bé.
Ara per ara, tot i que el cabreig és important, ens queda el consol de que encara podem seguir treballant amb el nostre programa de disseny preferit. A veure quan dura.
A partir de l’experiència fictícia d’aquí, obrim una convocatòria perquè ens expliqueu tot allò que heu arribat a fer en una pausa televisiva, des d’adormir-se (un fet molt digne) fins a llegir-vos de dalt a baix les vint-i-cinc mil entrades de Tots els refranys catalans.
Entre les característiques que defineixen la conducta dels humans trobem l’ús de costums, de maneres de fer, de formes d’obrar –o no– adquirides per la seva repetició consecutiva. Ningú no pot dubtar que l’ésser humà és una espècie evolucionada –encara que a vegades no ho sembli o deixi entreveure la seva involució–, però l’ús dels costums és una tasca que l’ha definit al llarg de la seva història.
Sense més preàmbuls, anem al gra. Una de les costums de moltes persones en el moment en què un diari cau a les seves mans és mirar la programació de televisió: l’àmplia graella de manduca televisiva se li obre als ulls. Entre concursos, informatius, documentals, pel·lícules… destriem allò que ens interessa o que, senzillament, ens distraurà una estona. I quan arriba el moment de poder albirar el que hem triat, un moment abans de que comenci, una entradeta publicitària precedeix el producte: “el nou disc de Mònica Txonda els ofereix aquest programa”… I comença el calvari: 10 minuts de programa, 17 minuts de publicitat (aprofites i fas esport: t’aixeques del sofà, te’n vas al lavabo, beus aigua a la cuina, fas un parell de trucades i encara tens temps de fixar-te que el quadre que tens al davant està tort); 19 minuts més de programa i 17 de publicitat (mires de posar bé el quadre, que es resisteix, t’hi passes 8 minuts, el despenges, fas un altre forat a la paret, hi poses el tac, el clau, tornes a penjar el quadre –que ara encara queda més tort– i, tot seguit, morrut, fas memòria d’allò que estaves veient i et comença a pujar la mosca al nas), 15 minuts més de programa (amb una telepromoció entremig) i, quan està a punt d’acabar, 5 minuts més de publicitat (i ara sí que t’emprenyes, n’estàs fart d’anuncis i, a més, el quadre tort que t’està mirant… fas gala de la teva paciència, et fas mínimament la manicura –o simplement et mossegues les ungles–) i, per acabar-ho d’adobar, el teu programa s’acaba en 2 minuts! *
Davant d’aquesta situació, que no és nova per a ningú (i molt més greu en pel·lícules que s’emeten en franja horària nocturna), la Comissió Europea va obrir el passat juny un expedient contra l’Estat espanyol per vulnerar les normes establertes per Televisión sin Fronteras per superar el límit de 12 minuts de publicitat per hora en televisió –i per posar en perill la integritat física de les persones i dels aparells–. La normativa regula els màxims de publicitat, tant en quantitat (mai més de 12 minuts d’anuncis per hora) com per freqüència (espais lliures de publicitats de 20 minuts, 45 en cas de films).
Viaviane Reding, comissària europea de Societat de la Informació, va assenyalar que el nostre país “no ha pres les mesures necessàries”, per la qual cosa les autoritats ara “han de fer tot allò que sigui possible per solucionar la situació”. Segons l’informe en què es basa l’expedient, durant l’època analitzada es van produir “nombroses i freqüents violacions en les cadenes més grans”, tant pel que fa a sobrepassar el límit dels 12 minuts per hora com per l’incompliment dels intervals de, almenys, 20 minuts sense pauses publicitàries. Espanya és l’únic cas de tot Europa on això passa.
Si tot segueix així, els Pressupostos Generals de l’Estat hauran de pagar una multimilionària multa europea per incompliment de la legislació comunitària, és a dir, que els mateixos que durant anys hem patit les interrupcions de la publicitat –amb tot allò que comporta: crisis nervioses, depressions, pujada de natalitat…– ara haurem de participar en la megamulta que ens serà imposada a tots.
Com a exemples curiosos, la pel·lícula Titanic, de 180 minuts de duració al cinema, en la seva emissió televisiva en va durar 255, amb sis talls publicitaris que contenien, en total, 174 anuncis. Per altra banda, un capítol d’èxit mundial de 50 minuts, és interromput fins a cinc vegades per la publicitat.
Un recent estudi de TGI defineix els espanyols com els ciutadans europeus més emprenyats amb la publicitat televisiva. A la meitat dels espanyols els molesta, i més d’un 80 % diu que se sent bombardejat, xifres que contrasten amb les dels Estats Units (28 %), Alemanya (19 %) o Gran Bretanya (17 %) d’espectadors que admeten com a interessant la publicitat televisiva.
La pregunta és: avui dia, mirem un programa de televisió interromput per anuncis o veiem espots interromputs per programes de televisió? A la llarga, ni una cosa ni l’altra: els nivells d’audiència televisiva estan baixant progressivament (al contrari de les emissions radiofòniques) i el recurs per veure i escoltar allò que ens interessa està a l’abast de tothom: Internet. Al final, tal com dèiem al principi, el costum serà anar a buscar allò que cerquem a la xarxa.
* Veure aquesta entrada
No us espanteu pel títol de l’article… Hem creat el terme güi per fer la gràcia, però la veritable notícia important la protagonitza aquesta consola i el seu fabricant.Fa uns mesos, la pàgina web Vadejocs i els seus usuaris van comunicar a les oficines de Nintendo de Madrid l’error en la toponímia de les localitats catalanes en la consola Wii. Primerament, se’ls va informar que la nomenclatura oficial de les poblacions era en català i després, des de Madrid, Nintendo va exposar la problemàtica als seus superiors, que van solucionar el problema de manera molt ràpida.
Des de fa poc, doncs, amb la darrera actualització de la consola Wii, ja podem accedir al canal meteorològic i veure el mapa del temps de Catalunya amb les ciutats i viles en el seu nom oficial: el català.Aquesta mesura presa per Nintendo és una mostra de la seva sensibilitat lingüística, i pot ser utilitzada com a model i precedent perquè altres firmes considerin la llengua catalana a l’hora d’oferir els seus serveis. Aquests petits canvis, que estan al marge de la gran tecnologia de les màquines, també poden ser decisius per decantar la balança a l’hora d’adquirir qualsevol mena de producte; però sense cap mena de dubte, posicionar-se pel català en l’àmbit de la informàtica, és avui dia un fet aïllat, encara que no hauria de ser així…
Reclamant s’ha aconseguit que ens diguin pel nostre nom, ara faltaria que Nintendo també ens tractés en el nostre idioma.
Via | Vadejocs.
Les estadístiques que parlen de l’aparició de blocs nous a la xarxa no es posen d’acord. Uns diuen que cada 7,4 segons en neix un (3.000 blocs al dia, aproximadament); altres, que són vora 100.000 els que en cada jornada veuen la llum. Allò que importa realment és que és una eina formidable per expressar opinions i per trobar-ne; i encara més: per practicar la comunicació, el més divertit que es pot fer sense treure’s la roba.
Independentment d’aquestes xifres, avui comença a surar a la xarxa el nostre bloc. Un espai diferent, intel·ligent i fresc, on es tractaran notícies d’actualitat i d’opinió amb nom i cognoms relacionades amb la comunicació per prevenir problemàtiques –o per crear-ne–, i amb el denominador comú de la llengua catalana. El tema de l’aldea global és absurd, a les ciutats han tornat a néixer les tribus!
Els avenços tecnològics de la informàtica generen nous termes que, generalment, tenen un origen forà. En aquest sentit, el català fa un esforç diari per posar-se al dia, per buscar la traducció o l’adaptació idònia per a cada paraula. Des d’aquí contribuirem a fer que l’ús de la llengua catalana en el món de la informàtica sigui una mica més extens dia rere dia, tot i que creiem que els idiomes creixen a força d’impurificar-se prudentment.
