Avui dia, quan pensem en un ordinador (i el seu corresponent sistema operatiu, of course) la gent ja compta amb una bona pila de tipografies de diferents estils, aplicables per a tots els programes. Com que la majoria d’ordinadors porten, a més, la suite d’ofimàtica Office, encara en disposen d’un grapat més: quasi tots els programes d’ofimàtica i/o disseny ens n’instal·len força.
Tothom que ha usat un ordinador ha fet algun disseny –amb més o menys gràcia– i la tipografia elegida hi té molt a veure: al món actual, on la publicitat mana l’estil de vida, les tipografies tenen una importància capital. Us imagineu una publicitat amb un sol tipus de lletra, per exemple la clàssica Times?
Tot aquest món, que va començar amb Gutenberg per allà al 1450 dC amb la invenció de la impremta moderna (perquè la primera impremta fou inventada pels xinesos al segle VI) va començar a canviar (com quasi bé tot) al principi de segle, amb la invenció de la impremta òfset. Però això és un altre tema, ja el tractarem un altre dia.
En aquestes arts gràfiques preinformàtiques, les tipografies eren de metall i el seu muntatge era, realment, un art. Una cosa tan senzilla com canviar la mida del cos de la tipografia es convertia en una odissea, ja que s’havia de tenir el tipus de lletra físicament; és a dir, per fer un imprès, per exemple, en Times amb cos de 7 punts, la impremta necessitava comprar diverses unitats de cada lletra d’aquest cos, o sigui que, com a mínim i sense repetir-ne cap, per tenir un cos sencer d’una lletra, ja eren 28 peces. Multipliqueu, llavors, per les possibles opcions: mida del cos, estil (normal, negreta, itàlica o cursiva i itàlica cursiva). Així doncs, el que ara ens ofereix qualsevol editor de textos, com l’interlletrat (espai entre lletres), l’interlíniat (espai entre línies), el tant per cent de color, el tant per cent d’ampliació (deformació horitzontal i/o vertical) eren, senzillament, ciència-ficció.
Però centrant-nos en la nostra era, hem d’anar fins al 1984, any en què Apple presenta el Macintosh. Aquest petit ordinador (de mida, perquè de preu era realment car) va suposar una veritable revolució en aquest món, a l’alçada del que va organitzar Gutenberg. Un ordinador, un programa d’autoedició (el mític Pagemaker d’Aldus, avui Adobe) i una impressora làser (també d’Apple), la Laserwriter, va inaugurar l’era del Desktop Publishing o edició d’escriptori.
Per què aquests elements van revolucionar-ho tot? El principal causant és el llenguatge PostScript (PS) d’Adobe. El PostScript és un llenguatge de programació complet, molt complex, que serveix per descriure totalment qualsevol imatge, una mena de llenguatge de descripció de pàgina. De fet, aquesta tecnologia la fem servir més del que ens pensem: qualsevol tipografia que usem al nostre ordinador està descrita en PS. Els PDF són una evolució del PS.
I arribem a les tipografies
En un principi, els tipus de lletra (o tipografies o fonts) digitals van ser les conegudes com a Type 3. Només hi havia un arxiu i eren de mapa de bits (bitmaps) per a la representació a la pantalla, és a dir, un grup de píxels ordenats que representen una determinada lletra. El problema és que, en escalar-les, si no es tenien les mides corresponents, s’imprimien ratades.
Després van venir les Type 1. Ja hi ha un arxiu de descripció de pantalla i un altra d’impressora. L’arxiu de pantalla és igual que el dels Type 3, la diferència ve donada per l’arxiu d’impressora, que és una descripció matemàtica de la font en PostScript; o sigui, línies (i curves de Bézier). A la pantalla es veuen igual, la diferència es nota en imprimir qualsevol text en una impresora làser: es poden escalar sense pèrdua de qualitat.
La següent evolució són les TrueType, d’Apple, molt semblants a les de Type 1, però en un sol arxiu, i al seu interior hi ha la descripció tant de pantalla com d’impressora. Curiosament, aquesta tecnologia ha estat aplicada a gran escala al sistema operatiu de la competència d’Apple, el Windows de Microsoft.
I ja per acabar, arribem a les OpenType. Van ser inicialment desenvolupades per Microsoft l’any 1996, i després s’hi va ajuntar Adobe. Estan basades en el format Truetype, si bé incorporen la codificació Unicode, un estàndard tipogràfic. Serien una gran extensió a tots els nivells de la tecnologia Truetype. Són multiplataforma (el mateix arxiu funciona en Mac, Windows i Unix) i multillenguatge, o sigui, que en un sol arxiu poden incorporar fins a 65.536 caràcters (les Type 1, Type 3 i Truetype estan limitades a 255 caràcters) amb la qual cosa es poden incorporar al mateix arxiu diferents llengües: aràbigues, llatines, ciríl·liques, orientals…
En pròxims posts seguirem amb aquest apassionant (per alguns, entre els quals em trobo) món.
Segons la tercera llei de Newton “sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer”… Bé, potser aquesta afirmació no és la més adequada per començar l’article… El que vull dir és que tota acció té una reacció, tal com alguna vegada ens van (intentar) explicar al col·legi –amb més fortuna o menys– un/a dels/les nostres professors/es (per ser políticament correcte…). Tot aquest rotllo és l’excusa per posar en joc l’efecte acció-reacció. A veure, què us ve al cap si us dic:
“T’agrada conduir?”
“Porque yo lo valgo”
“Lo mejor para el hombre”
“Autoemoción”
“Connecting people”
“I’m loving it”
“Open your mind”
“Be water my friend”
Doncs sí, l’efecte acció-reacció també arriba a la publicitat. Aquestes frases, que a base de la repetició identifiquem amb una marca, tenen una àmplia i diversa nomenclatura. Popularment s’anomenen eslògans o conceptes, encara que els professionals de la publicitat cosmopolites els agrada anomenar-los amb el terme anglès claims.
La missió d’un bon eslògan és comunicar l’esperit d’una marca en el menor nombre de paraules possible. El procés de recerca i trobada no és senzill, les eines necessàries per construir-ne no són de fàcil accés: cal inspiració, enginy, investigació, imaginació, coneixement, reflexió personal…
L’eslògan no és producte de cap fórmula matemàtica. La gràcia d’un bon claim és que transmeti una idea de forma original i que connecti amb el públic. Si això passa, és possible que l’eslògan transcendeixi més enllà del món publicitari. Fins i tot, pot ser que de forma involuntària, algunes frases publicitàries que no foren concebudes com a claims arribin a ser infinitament populars, com és el cas de l’afirmació que Bruce Lee va pronunciar en una entrevista, i que avui dia és utilitzada per una marca automobilística. Aquest eslògan fins i tot ha arribat a ser carnassa per a programes televisius d’humor, una mostra de l’encert i de l’originalitat a l’hora de trobar un recurs poc explotat: capgirar el procés de creació del claim.
I és que els humans ens vanagloriem de la nostra capacitat de pensar, que som diferents dels animals, però el nostre interior natural cada dos per tres ens delata. La publicitat, de la mateixa manera que un paó, obre la cua de plomes de color verd i daurat iridescents en forma de ventall, ens deixa meravellats, i a través d’una combinació de sons (un claim –reclam en anglès–) fa que trobem irresistiblement atractiu un producte… però cal recordar, de vegades, que allò que estem veient realment és un paó…
Els blocaires Collis Ta’eed, Cyan Ta’eed i Leo Babauta van plantejar-se un bon dia quina seria la reacció del món virtual si gran multitud de blocs publiquessin un mateix dia articles relacionats amb un tema en concret. Aquest preàmbul va donar forma a The Blog Action Day, una convocatòria que pretén que les veus dels blocs tinguin una importància primordial, almenys, un dia a l’any, amb la defensa d’un projecte que afecti tot el món. El Dia de l’Acció Blocaire, si té èxit, serà de caràcter anual.
La primera edició del Dia de l’Acció Blocaire se celebrarà el proper dilluns 15 d’octubre, i el tema que tractarà és el medi ambient. Qualsevol persona que hi vulgui participar, pot consultar les bases a la seva pàgina web.
Animeu-vos a participar i col·laborar amb el poder de convicció que poden arribar a tenir milers de veus blocaires que manifesten la mateixa idea un dia en concret: la defensa del medi ambient.
En primer lloc, definirem el terme spam. Segons la Vikipèdia, spam (correu brossa en anglès) denomina els missatges enviats per un mitjà electrònic, indiscriminadament i massivament, sense el consentiment dels receptors.
Avui dia, tota persona que hagi utilitzat el correu electrònic durant un cert temps, segur que ha rebut alguna vegada un e-mail amb publicitat de la Viagra o el típic “enlarge your penis”, entre d’altres. Aquesta pràctica pot arribar a ser fastigosa, ja que aquest tipus de correus són molt nombrosos. Existeixen filtres antispam als servidors de correu, però aquest és un tema complicat, perquè el filtre pot arribar a bloquejar la majoria de correus brossa, però se’n poden colar de dolents, o pitjor encara, pot bloquejar algun correu que no sigui spam, i no arribaria al seu destinatari.
I què té a veure Telefònica amb tot això? Doncs la història es remunta uns dies enrere. En el gremi dels informàtics és molt típic haver de treure les castanyes del foc d’algú, i aquesta setmana em va tocar a mi. La història amb el mal funcionament del correu d’una empresa. Quan hi vaig acudir, vaig constatar que el problema estava en enviar correus electrònics, no en rebre’n. Vaig començar l’anàlisi forense, comprovació de ports, virus, spyware, trojans i d’altres espècies virtuals que donaria el que fos perquè no existissin. Vaig trobar que el port que s’utilitza per enviar correus, el port SMTP (Simple Mail Transfer Protocol) no funcionava en cap servidor de correu… Molt estrany… potser seria el router? Potser els ordinadors? Algun firewall estava bloquejat?Una vegada més he donar les gràcies a sant Google, que ho sap tot, i em va donar la resposta a tot això: resulta que des de tots els ordinadors de l’esmentada empresa s’estaven enviant nombrosos correus electrònics spam a causa dels virus residents. A tot això, els de Telefònica, que són molt llestos, (no tant com Google, això sí), ho detecten com un atac de spam i talla directament el port SMTP, és a dir, la sortida de correus electrònics per aquella línia ADSL. Dit i fet, quan el responsable de l’empresa va trucar a Telefònica, ràpidament li van dir que eren uns spammers. Els van donar accés a una web on van solucionar el problema, i tots contents.
Des del meu punt de vista, potser la solució de l’empresa proveïdora d’ADSL va ser una mica radical, perquè si jo pago una línia ADSL, el port SMTP és meu i faig amb ell el que em dóna la gana!
El pollastre mundial que s’ha muntat amb l’iPhone, la nova joguina d’Apple, m’ha fet reflexionar sobre allò que representa (i que ha representat) Apple per a la indústria en general, i en major mesura (tot i que no se n’és conscient), per al món. Com a exemple, crec que és increïble que una marca pugui generar publicitat de quasi 300 milions d’euros gastant-se xifres irrisòries, sobretot si pensem en publicitat sobre un aparell, l’iPhone, del qual se’n sabia ben poc, ja que encara faltaven 6 mesos perquè sortís a la venda!
La qüestió és que si hi ha una marca que marca (valgui la redundància) la diferència a tots els àmbits, aquesta és Apple (almenys en sectors assequibles per tothom, ja que l’altra –Ferrari– sols és a l’abast d’uns pocs privilegiats). A veure, deixem les coses ben clares: sóc proApple des del primer dia que vaig veure un simpàtic Classic amb el seu ratolí tipus tanc i la seva graciosa paperera, allà per l’any 1989. Vull dir que no és una cosa que vulgui (ni pugui) amagar. Sempre m’ha agradat discutir amb amics per aquest tema. I crec que em tenen per una mena de “friki” que no té res més al cap (i de cops encerten). Podríem dir que sóc una mena d’evangelista d’aquesta semireligió de la poma mossegada.
D’esquerra a dreta: Mac Clàssic i l’Esteve amb l’iPhone.
No sé exactament perquè, però la majoria de maqueros que conec –i en són molts– som així, ens agrada que se sàpiga que som “diferents“, i a la més mínima intentem vendre “la moto” als del “costat fosc” (els peceros).De fet, tal i com estan anant les coses, ara és molt fàcil. S’ha de reconèixer que l’Esteve (Jobs) està fent les coses molt bé, un altre cop. Sempre ha sabut portar l’empresa que ell, junt amb una bona colla de “genis”, va crear en un garatge de Califòrnia, cap al 1976, però potser mai havia estat al nivell d’importància i influència que té ara. La majoria de gent ara coneix la marca de Cupertino per l’iPod, del qual ja n’ha venut més de 100 milions, i/o per l’iPhone, però Apple és molt més.
Un sistema operatiu (el Tiger) que està uns quants anys per davant, basat en UNIX i que si bé sempre ha destacat per ser amigable, ara per fi han aconseguit que a més sigui estable (i a l’octubre arriba l’esperat Leopard, la nova versió, que promet deixar a tots els altres molt, molt enrere). No es pot comparar amb Vista, més que res perquè el SO de Microsoft (tot i que a la llarga potser no serà un mal SO) ara per ara no s’aguanta per enlloc. El SO d’Apple ja fa uns quants anys que corre pel món (en concret 6, el primer OSX es va llençar el 24 de març de 2001).
D’esquerra a dreta: El Tiger, Nous models d’iPod i Cheetah, el primer OSX.
Sense tenir en compte que a diferència de Microsoft, Apple no només desenvolupa el SO, sinó que a més també fa uns ordinadors que són referència per a tothom, ja que cada cop que presenten un nou model de Mac (o de qualsevol cosa) s’atura el món.
No sabem cap a on poden anar les coses, perquè sempre que algú amb més o menys coneixement ha intentat fer elucubracions sobre allò que vindrà o deixarà de venir, ha fet el ridícul. El que sí sabem, a hores d’ara, és que sense la influència que Apple ha imposat al món informàtic, potser ara seguiríem encara amb l’amigable interface del DOS, o potser de la seva evolució lliure i gratuïta, el Linux, un SO que està fet per i per a gent (els veritables informàtics) que els agraden els guirigalls de lletres i números i que per a la gent “normal” sembla un criptograma de la pel·lícula El codi da Vinci.
Apple ha estat determinant per la popularització a escala mundial de la informàtica, fent fàcil i accessible aquest món per a la majoria de la gent que pot comprar-se un ordinador. Esperem que “Sant Jobs” segueixi amb la inspiració divina, perquè si el tema s’acabés, seria molt més avorrit.
La candidatura olímpica de Madrid per ser la seu dels XXXI Jocs Olímpics del 2016 comença a ser polèmica en el seu preàmbul. Entre els preparatius de la candidatura, s’ha organitzat un concurs per escollir un logotip d’una manera clara i popular. L’organització de la convocatòria vol trobar una imatge que impliqui i identifiqui la totalitat de la ciutadania amb un projecte que uneixi esport i vida.
La Fundació Madrid 16, amb el suport d’un grup d’experts en el món del disseny, ha seleccionat entre les més 2.700 propostes rebudes, els deu millors logotips. Ara, aquestes deu icones es presenten en la seva pàgina web per tal que la gent pugui votar la imatge que més els agradi –el termini de votació acaba el 23 de setembre–. D’aquests deu, se seleccionaran els tres logos més votats, dels quals, posteriorment, un jurat format per representants de la Fundació Madrid 16 i especialistes en comunicació, imatge i disseny, farà pública la proposta definitiva que serà la imatge de Madrid 2016.
Fins aquí tot correcte, però la pàgina web Fresqui.com apunta que un dels deu logotips escollits com a finalistes manté una semblança extraordinària amb un disseny que utiliza un dissenyador italià per a la seva web de promoció. Només cal que us dirigiu a aquesta pàgina i ho podreu comprovar vosaltres mateixos.
Al mateix temps, Fresqui.com mostra interès per resoldre aquesta qüestió simplement per respecte a les persones que han participat en el concurs de logotips seguint cada una de les bases exposades.L’organització del certamen, en saber la notícia, ha fet públic un comunicat que podeu llegir aquí.Per altra banda, l’alternativa a la convocatòria oficial del concurs de logotips és presentada pel bloc Logotips Madrid 2016 –Galería de la convocatoria no-oficial de logos para Madrid 2016– que no té cap tipus de vinculació oficial amb la precandidatura de Madrid. El bloc ens explica les darreres novetats sobre el concurs oficial i mostra multitud de propostes enviades per tot tipus de persones.
La nostra teoria, des de Pragma, és que l’artista italià, al seu torn, ho ha copiat de la portada dissenyada per Carme M. Aguadé del Diccionari de sinònims i antònims de català, de S. Pey, editat per Teide el 1970.
A casa nostra, les polèmiques per aquest tipus de concursos no són noves, només cal recordar el cas del cartell de les festes de Carnaval del Reus de l’any 2006 (el guanyador del concurs presentà un plagi d’una obra de l’artista nord-americà Milton Glasser).
El 10 de setembre, l’empresa Apple anuncia que ha venut l’iPod número 100 milions, la qual cosa el converteix en el reproductor de música de venda més ràpida de la història.
El primer iPod sortí al mercat fa uns 5 anys i mig, cap al novembre de 2001, i des d’aleshores Apple ha llençat més de 10 models d’iPod diferents (5 generacions d’iPod, 2 generacions d’iPod mini, 2 generacions d’iPod nano i 2 generacion d’iPod shuffle).
Per altra banda, fa poc es presentà un nou dispositiu iPod amb pantalla tàctil que pot navegar per Internet sense fils. El nou aparell tindrà properament moltes de les eines de l’iPhone, entre les quals la capacitat de connectar-se a la xarxa a través de la tecnología Wi-Fi i un mininavegador d’Internet.
Per a molts, el Google Reader (un lector de RSS –format d’arxiu desenvolupat expressament per a llocs que publiquen sovint articles – i atom –format similar a RSS–) és un programa que facilita la feina per estar a l’aguait dels aspectes que ens interessen, organitzar-los bé, accedir-hi ràpidament i, allò més important, estalviar-nos temps anant d’un bloc a l’altre per veure si les noves entrades són del nostre interès… Fins aquí, genial, però… què passava quan, per casualitat, volíem tornar a llegir un post d’un tema concret i no recordàvem on ho havíem llegit? Doncs que l’última premissa, la d’estalviar temps, se’ns posava en contra…
Però això, des del passat 6 de setembre, ja és història: tal com haureu pogut comprovar –o no–, avui dia, a la part superior de les pàgines del Google Reader, trobem una capseta de recerca que ens permet localitzar qualsevol post que inclogui el mot desitjat entre la nostra llista de blocs.
Felicitats, doncs, altra vegada, a Google per fer-nos dos regals incalculables: temps i funcionalitat.
Els executius del màrqueting tenen una nova joguina per poder maquinar amb total llibertat: el màrqueting viral, un revolucionari invent que està a l’ordre del dia. De la mateixa manera que una recepta culinària, amb una sèrie d’ingredients i un seguit d’accions, es pot obtenir un deliciós producte per poder-nos omplir la boca. El protocol és el següent: s’agafa un contingut produït de manera senzilla, sense grans guarniments, es posa en un lloc on molta gent el pugui veure i on, a més, sigui gratis situar-lo, i s’espera que es propagui com un virus. A més de ser maco i eficient, el mètode és tan bo que proporciona propostes de valor als dos actors fonamentals: a l’anunciant, que veu el seu missatge difós, i a l’agència de publicitat, que es converteix subtilment en un “gran professional”.
El màrqueting viral consisteix a fer que una comunitat de receptors conegui un producte o un servei per Internet o correu electrònic, i en transmeti informació voluntàriament o involuntàriament a d’altres, i aquests a uns altres, i així successivament (s’estima que, de mitjana, cada usuari pot passar màrqueting viral a vuit contactes). En el màrqueting viral s’usa el client com a portador d’un missatge addicional, de manera que cada vegada que utilitza un servei, en fa publicitat. Els anuncis virals prenen normalment la forma de divertits videoclips o jocs Flash interactius, imatges, i fins i tot textos.Hi ha dos tipus de màrqueting viral: el passiu (les informacions apareixen automàticament al final dels missatges electrònics) i l’actiu (l’usuari té l’opció de recomanar o enviar una notícia, una web, etc. a una altra persona).
El terme màrqueting viral també es refereix a campanyes de màrqueting encobert a la xarxa, que inclouen l’ús de blocs, de llocs aparentment amateurs, i d’altres formes d’astroturfing (mètode usat en campanyes de relacions públiques que pretén donar impressió d’espontaneïtat) dissenyades per crear el boca a orella per a un nou producte o servei. Freqüentment, l’objectiu de les campanyes de màrqueting viral és generar cobertura mediàtica mitjançant històries “inusuals”, per un valor molt superior al pressupost per a publicitat de la companyia anunciant. Algunes experiències d’aquest tipus de màrqueting viral, com la de les ombres del Windsor, sobten per la total absència de responsabilitat dels seus creatius.
Avui dia, l’explosió de màrqueting viral comença a ser desagradable, i transmet al receptor la sensació que tothom l’enganya, que el pren com un brètol, que li expliquen històries perquè se les cregui i serveixi de vehicle perquè passin a moltes persones més. Per aquest motiu, convé avisar tant a les empreses perquè es protegeixin de l’abús d’aquest mètode, com a les agències perquè eduquin mínimament els clients, entusiasmats amb la idea, que pretenen sembrar el seu virus a canvi de qualsevol cosa.
Sé que teniu el mal costum de pensar que el software que heu comprat farà tot allò que espereu que faci. Vet aquí l’error. Encara que el programa serveixi normalment per desenvolupar la tasca per la qual ha estat creat, et trobes que hi ha determinades coses que no fa, que no s’han tingut en compte, que la feina es complica, i totes les meravelles i “pijades” del programa queden superades per la decepció i la pèrdua de temps.
Aquesta decepció la vaig experimentar amargament amb el programa iTunes. Aquest programa, per a qui no ho sàpiga, és de la gran Apple i serveix, entre altres coses, per gestionar la biblioteca de música del teu ordinador; en aquest sentit, les cançons les pots comprar directament a la botiga virtual d’Apple amb aquest programa, les pots gravar directament des d’un CD d’àudio en diferents formats (mp3, ACC, aiff,…), te les pot passar un amic, etc. Tot va molt bé, collonut; un cop introduïdes a l’iTunes, les pots visualitzar per autor, per gènere, per títol de l’àlbum, pots introduir la caràtula del disc (te la pots baixar d’Internet), pots crear llistes de reproducció (manuals, intel·ligents?, aleatòries,…); en fi, un munt de coses. Vas introduint cançons, vas posant les caràtules, posant puntuació a les cançons que més t’agraden, et preocupes per tenir-ho tot ordenat i polit, com a tu t’agrada. Llavors ve el primer problema, al disc dur ja no hi cap res més… hem de trobar una solució: ja està, compro un altre disc dur. En fer el programa, resulta que van pensar en aquesta possibilitat; estem de sort, el programa és bo, instal·lo el disc dur i li dic al programa que a partir d’aquell moment les cançons que incorpori a la biblioteca les gravi al nou disc dur. Oli en un llum, ja tinc el tema solucionat per a una bona temporada, estic realment orgullós del programa però, sobretot, de la meva biblioteca musical.
Amb el temps he estat capaç de tenir una fonoteca de més de 35.000 cançons, totes ordenades: les puc cercar pel títol, per l’autor, per l’àlbum, puc fer-me una selecció (llista de reproducció) de les que més m’agraden, passar-me-la al meu iPod per escoltar-les al cotxe o allà on vulgui. Estic encantat.
Ara, però, el segon disc dur ja comença a estar ple i l’ordinador, un G4 a 400 mhz, ja comença a ser una antigalla. Prenc la decisió de canviar l’ordinador i posar dos discs durs amb més capacitat. Exporto la biblioteca de l’iTunes per poder importar-la al nou ordinador, copio tota la informació als nous discs durs, faig tot allò que et diuen els manuals que facis… obro l’iTunes, i què ha passat? Doncs que les cançons que es troben al segon disc dur han perdut el vincle, no les troba, estan a la biblioteca, però no sonen.
Pànic, suor freda, tinc 15.000 cançons amb una informació molt valuosa introduïda pacientment a punt d’anar-se’n en orris. No desesperem, cerquem solucions, anem als fòrums, als manuals, als gurus… estic convençut que el programador haurà previst que una cosa així pot passar i amb les instruccions pertinents podré recuperar fàcilment els vincles perduts; estic convençut perquè en la meva feina d’arts gràfiques, els programes d’edició (Indesing, FreeHand, etc.) cerquen automàticament els vincles perduts en el disc dur que tu li diguis, i els troben!!!
Doncs resulta que l’iTunes no, que ho has de fer manualment, una per una, 15.000 cançons una per una. És clar que tinc l’opció de tornar-les a importar a la biblioteca, però llavors perdo tota la informació addicional i preciosa que he anat introduint amb el temps i he d’esborrar les del vincle perdut. Tot perquè el programador no ha previst una opció de calaix: recuperar els vincles perduts. Total, una gran decepció i una més gran pèrdua de temps.
Ja veieu que jo també tinc el mal costum d’esperar que el software que he comprat faci realment el que d’ell s’espera: que tingui en compte les possibles complicacions, que sigui capaç de fer una feineta, una feina i una gran feina sense que ens faci perdre el temps.
Gaudí Centre Reus - El Gaudí Centre Reus és l’homenatge que la ciutat natal de Gaudí dedica al seu fill més universal. L’únic centre d’interpretació sobre la vida i l’obra de Gaudí. Un espai dotat amb les infraestructures més modernes i l’última tecnologia audiovisual, crea
MoreCoffeePlease - Bloc de disseny gràfic, màrqueting, publicitat i tendències
Pragmakers
Blocs i pàgines personals dels companys de Pragma que mantenim aquest bloc
Iván Guia - Bloc sobre novetats i utilitats per a dissenyadors i programadors web
Isaac Roca - Pàgina personal (i bloc) de l’Isaac. Una mica de tot
Salva Daroca - L’ull de poll. Bloc col·laboratiu com la vida mateixa
Una mica d’història
