La Interfície home-màquina

Una de les coses que més diferencia un Mac (amb OS X) i un PC (amb el sempitern Windows) –si tenim només en compte l’ús (deixem de costat aquest cop la integració, el disseny, la qualitat dels materials…)– és la senzillesa que ens ofereix el primer dels dos casos. En un Mac tot està (ben) pensat per fer la vida més fàcil a l’usuari a l’hora de treballar-hi. Aquesta naturalitat d’ús o usabilitat (no confondre amb accessibilitat, que és el grau d’accés que qualsevol persona, tingui la limitació física que sigui, pugui usar l’ordinador/programa/web) és allò que es coneix com a GUI (de l’anglès User Graphic Interfase, interfície gràfica d’usuari) “User Friendly“, o sigui, que la interfície —no m’acaba de convèncer aquesta nomenclatura— home-màquina és lògica, està ben aconseguida i pot configurar-se al gust de la persona que l’utilitza (és allò conegut com a experiència d’usuari).

En aquesta figura veiem les finalitats de la usabilitat i de l’experiència d’usuari. Las primeres estan ubicades més al centre i les d’experiència d’usuari, que són conceptes menys precisos, més als extrems.

En els seus inicis, Apple va marcar unes línies molt clares que havien de seguir els programadors a l’hora de fer la part visible de l’aplicació; per exemple, totes les icones de les aplicacions eren romboides, i els documents que creava aquesta aplicació havien de ser una fulla amb la icona de l’aplicació a dins, o el sistema de menús tenia unes pautes preestablertes… Estem parlant de fa més de 25 anys, o sigui que realment tenien les coses molt clares des de l’inici (vegeu Moof, el gos vaca). Amb tot, els primers que van investigar aquestes tecnologies van ser als laboratoris que Xerox té a la ciutat californiana de Palo Alto, i d’allí va ser un Jobs i els seus companys qui van treure idees i inspiració per llençar el primer ratolí, per exemple.

Avui en dia, les coses han canviat força, i ja hi ha més llibertat a l’hora de fer qualsevol utilitat-aplicació-programa-joc per a Mac, tot i que hi ha un feeling que més o menys acostuma a seguir tothom i al qual els afortunats usuaris estem acostumats i, per tant, seguim esperant. A part d’això, i sense entrar en allò que podem esperar en un futur pròxim, tenim una altra cosa molt important al nostre abast (que molts usuaris ignoren o simplement no volen aprendre): les dreceres de teclat, que ens permeten treballar molt més ràpid, sempre i quan siguem capaços de recordar les combinacions.

No és que al Win no hi hagi dreceres, el que passa és que no estan tan ben integrades, no són tan intuïtives i, per descomptat, no n’hi ha ni la meitat. Us deixo com a exemple un arxiu de text amb la majoria de dreceres de teclat (cada dia en descobrim alguna de nova) perquè aneu fent proves. N’hi ha de realment útils.

Avui en dia, Apple no viu de la renda de temps llunyans, sinó que segueix investigant, creant i innovant, ja que hi ha poques empreses que tinguin tantes patents per any. Com a últims exemples pràctics de la capacitat inventiva dels cervells de l’empresa de Cuperttino, tenim la GUI de l’iPhone, que a més a més, és totalment tàctil (vegeu iPhone, primeres impresions).

L’altre exemple que volia destacar (de ben segur que ben aviat Apple ens sorprendrà amb alguna novetat   de les seves al pròxim SO, que es dirà Snow Leopard i que està a punt de sortir a la venda) són els anomenats moviments multitàctils, que incorporen els nous portàtils de la poma, els MacBook i MacBook Pro.

A més dels moviments normals (arrossegar, fer clic, etc.), que podem fer en qualsevol trackpad, en els MacBook també podem:

Amb 2 dits:
- Desplaçar per la pàgina amunt i avall només movent les dos dits en la direcció desitjada (fet conegut com a fer scroll).
- Rotar, a “Vista Previa” per exemple, les fotografies i PDF tan sols rotant els dits en el sentit que desitgem.
- Fer zoom separant o juntant els 2 dits (fet importat directament de l’iPhone) a Safari (navegador web), “Vista Previa” i fins i tot al Finder.

Amb 3 dits:
- Avançar o retrocedir una pàgina en el navegador web Safari movent els 3 dits amunt o avall.

Amb 4 dits:
- Mostrar, a “Exposé”,  totes les finestres de les aplicacions actives, arrossegant els 4 dits cap a fora del portàtil.
- Amagar totes les finestres i mostrar el Finder fent el contrari, arrossegant els dins cap a dins.
- Canviar entre les aplicacions que tinguem obertes, fent clic amb els 4 dits (només amb Safari no funciona).

És cert que les primeres són opcions una mica estranyes, però quan t’hi acostumes no pots passar sense fer-les servir (això també em passa cada cop que em poso a un Mac que no té el fabulós Mighty Mouse, el ratolí amb 4 botons i un minitrackball que permet moure’t 360 graus en la pantalla), i és que és molt fàcil acostumar-se a tot el que et faci la vida més fàcil, i et preguntes com has pogut passar sense elles.

Segurament això només és el principi, perquè potser d’aquí ben poc tindrem pantalles totalment tàctils i no necessitarem un teclat físic.