N’he vist de tots colors…

Una de les característiques que ens diferencia d’altres “animals” del nostre planeta és la importància que donem als colors: el sentit de la vista és la base de la majoria de la informació que processem. Si preguntéssim a la gent quin sentit no voldria perdre, segur que la gran majoria respondria la vista.

El món del color és molt complicat, ja que entren en joc multitud d’aspectes altament científics. En aquesta entrada intentarem explicar i descobrir a grans trets (si hi entréssim a fons podríem escriure’n un llibre!) els secrets d’aquest món desconegut.

La colorimetria és la ciència que estudia el color. Segons la Wikipedia: “És la ciència que descriu els colors en nombres o proveeix un color físic utilitzant diversos instruments de mesura”.

Una de les coses que més em va sorprendre quan estudiava va ser que allò que jo pensava que era vermell, per exemple, resultava que era de tots els colors menys vermell; o sigui, que les coses que nosaltres tenim clar que són d’un color determinat, són de tots els color menys aquell, i en reflectir-lo, és el que nosaltres veiem. Així, un objecte blanc és el que transmet totes les ones que rep, i el negre el que les absorbeix totes. Són conceptes oposats a allò que s’entén normalment.

Representació dels colors visibles per l’ull humà

Per altra banda, els humans som tricromàtics (el nostre espectre de llum es basa en 3 colors primaris) mentre que altres animals són tetracromàtics (4 colors primaris) –com la majoria d’aus i els marsupials– o dicromàtics (2 colors) –com quasi bé tots els mamífers (amb excepció d’alguns primats i l’home).

Així doncs, “la llum és la porció de l’espectre electromagnètic visible per l’ull humà, però també pot incloure altres formes de radiació electromagnètica. La llum visible és aquella porció de l’espectre electromagnètic amb longituds d’ona entre aproximadament 400 nm i 800 nm (a l’aire). La llum també es caracteritza per la seva freqüència. Les diferents longituds d’ona s’interpreten al cervell humà com colors, des del vermell a les longituds d’ona més grans (freqüències més baixes) fins al violeta (freqüències més altes). Les freqüències creixents es poden veure com taronja, groc, verd, blau, i, convencionalment, blau indi:

Representació dels colors visibles per l’ull humà

La freqüència ν i la longitud d’ona λ segueixen la relació: v = λ·ν, on λ és la longitud d’ona, ν la freqüència, i v la velocitat de la llum. Si la llum viatja en el buit, llavors v = c, i així: c = λ·ν.

La llum es propaga a una velocitat finita. Fins i tot els observadors en moviment uniforme mesuren sempre el mateix valor de c, la velocitat de la llum en el buit (com c = 299.792.458 m/s). De totes maneres, quan la llum passa a través d’un medi transparent com aire, aigua o vidre, la seva velocitat es redueix i pateix refracció.

Descomposició de la llum

L’estudi de la llum i la seva interacció amb la matèria s’anomena òptica. L’observació i estudi de fenòmens òptics com els arcs de Sant Martí ofereix informació sobre la natura de la llum, a més de recreació. Les tres característiques bàsiques de la llum són: brillantor (o amplitud), color (o freqüència) i polarització (o angle de vibració). A causa de la dualitat ona-partícula, la llum presenta propietats tant d’ones com de partícules. Les següents quantitats i unitats s’usen per mesurar la llum visible:

• Brillantor (o temperatura)

• Il·luminació o lluminositat (unitat del SI: lux)

• Flux lluminós (unitat del SI: lumen)

• Intensitat lluminosa (unitat del SI: candela).

(extret de la Wikipedia)

Aquest últim text m’ha deixat una mica fora de joc, no sé si a vosaltres us passa el mateix… Amb prou feines entenc el concepte, només falta que em vinguin amb fórmules. Són temes extremadament durs, on es barregen una sèrie de ciències que fan que una cosa tan senzilla com els colors (home, si és vermell és vermell!) semblin un expedient-X.

Intentaré explicar les diferències que trobem entre els colors visibles per a nosaltres i aquells que es poden reproduir (que no són els mateixos, eh!).

La gent que no es dedica a les arts gràfiques no s’acostuma a preguntar de quina manera es reprodueixen, per exemple, les imatges en una revista (no és res estrany; jo, per exemple, no em pregunto com funcionen algunes coses del meu cos…), però quan els ho expliques, queden sorpresos.

Per començar direm que no tots els colors que veiem són reproduïbles: en un monitor d’ordinador, per exemple, podem observar una part d’aquest ventall (la llum visible de l’espectre electromagnètic al qual feia referència la Wikipedia), i si parlem de paper imprès, aquesta gamma es redueix encara més. A les imatges podem veure les limitacions que té cada espai de color:Els colors RGB (R de vermell –Red–, G de verd –Green– i B de blau –Blue–) que podem veure en un monitor (llum) són anomenats colors additius, perquè en barrejar-los tots 3 es crea llum blanca. Al contrari, els colors CMYK (C de Cian, M de Magenta, Y de groc –Yellow– i K de negre –blacK–) que s’usen en les arts gràfiques són subtractius, perquè, en unir-los, donen negre.

Espai de color RGB: vermell, verd i blau	Espai de color CMYK: cian, magenta, groc i negre

Així doncs, qualsevol impressió es farà en CMYK. És important destacar que els colors imprimibles (CMYK) són molts menys que els visualitzables (RGB) ja que, per exemple, els colors metàl·lics i fluorescents no són imprimibles en CMYK, s’han d’imprimir a banda (un color més). Les imatges que cal imprimir són separades en els 4 colors (CMYK) i en trames de grisos (semitons) que, sobreposats, esdevenen la imatge en color. Com podem veure, la part reproduïble tant en paper (CMYK) com en pantalla (RGB) és molt petita comparada amb la que els nostres ulls poden “llegir”. Més o menys, la nostra vista identifica 10.000 colors diferents (les dones més xD). Aleshores, ¿com és que a les revistes i televisors podem veure tots els colors? Doncs simulant-los.

Diferències de colors entre els dos espais	Imatge en semitons

En vídeo, la imatge es divideix en punts de color (verd, blau o vermell) dins les 625 línies que té de resolució la pantalla. Podem veure aquests punts si ens acostem a la televisió o pantalla (tot i que, si és una pantalla d’ordinador serà molt més difícil perquè cada cop són més petits).

En impremta, la imatge es simula amb la roseta, que són punts de diferent mida però a la mateixa distància dels 4 colors bàsics: cian, magenta, groc i negre. La roseta es pot veure si mirem qualsevol impressió en color amb una lupa. O sigui, que totes les imatges que veiem reproduïdes sigui en el mitjà que sigui, no són fotografies –com es creu generalment–, sinó que són simulacions matemàtiques que enganyen el nostre ull.

Una impressió resultant de la suma dels 4 colors de CMYK	Roseta resultant de la suma de semitons dels 4 colors de CMYK

Òbviament, és un univers molt més extens, però com he dit abans, en tenim prou amb uns quants apunts…

A veure què diu Internet de mi…?

Segons un estudi realitzat pel Pew Internet & American Life Project, el 47 % dels internautes ha buscat el seu nom per informar-se sobre què es pot saber d’ells a la xarxa. Entre aquest grup, el 3 % reconeix cercar-se a Internet habitualment, el 22 % diu fer-ho només de tant en tant i el 74 % assegura haver-ho fet només una o dues vegades.

Però la curiositat dels internautes no és només sobre ells mateixos, ja que el 53 % dels que han buscat la seva informació personal van declarar haver-ho fet també sobre altres persones.

El 36 % ha usat Internet per localitzar persones amb les quals va perdre el contacte, el 19 % ha cercat els seus companys de feina, l’11 % s’ha informat sobre col·legues professionals o persones amb les quals pensaven contractar, el 9 % ha reconegut haver buscat dades sobre les seves parelles (les dones han cercat més informació sobre els seus companys sentimentals que els homes) i el 7 % ha investigat o investiga de manera regular persones importants en la seva vida.

Sobre el motiu que du els usuaris d’Internet a rastrejar el seu nom, l’enquesta manté que no es tracta només d’una qüestió d’ego. El 68 % de les persones que busquen informació sobre elles mateixes ho fa per motius laborals: perquè són personatges públics o perquè la feina que desenvolupen requereix que apareguin a la xarxa.

L’enquesta (que revela que només el 38 % dels internautes ha pres mesures per limitar la informació sobre ells a la xarxa i que els internautes menors de 50 anys busquen més informació sobre ells mateixos), classifica els usuaris de la xarxa en quatre grups: els “creatius confiats” (17 %) despreocupats per la informació que hi ha sobre ells però que prenen mesures per limitar-la; els “preocupats i curosos” (21 %) capficats i que també prenen mesures per limitar l’accés públic a les seves dades; els “preocupats però que no prenen mesures” (18 %), qui, malgrat estar angoixats per tot allò que es pugui saber d’ells a Internet no fan res, i els “inactius” (43 %) que ni es preocupen ni prenen precaucions per limitar l’accés a les seves dades a la xarxa.

“El nen es dirà Yahoo” (o quan la tecnologia marca les persones des que neixen)

Yahoo és un dels múltiples cercadors d’Internet i, a partir del moment que retrata el títol d’aquesta entrada, també és el nom d’un nen que així fou inscrit al Registre Civil de Mexicali (Mèxic). Els seus pares expliquen que volien batejar així el seu fill perquè es van conèixer a través d’aquest motor de cerca.

Un fet similar passa també a la mateixa població amb una parella de joves ecologistes, quan van registrar el seu fill amb el nom d’Árbol.

A la Xina, uns pares van voler posar al seu fill @, ja que en xinès significa l’estimem. Les autoritats xineses de moment no han acceptat aquest nom, malgrat la prohibició de posar noms que usen numerals o idiomes estrangers.

Per altra banda, una parella de Nova Zelanda vol posar al seu fill el nom de Superman com a protesta perquè volien registrar-lo com 4Real (ho van decidir quan van veure el seu fill per primera vegada a través de l’escàner i observar que era “de veritat”), però no els van deixar perquè, segons els funcionaris, el nom d’una persona ha de ser una seqüència de lletres, segons un dels funcionaris.

Tot això succeeix al mateix temps que Veneçuela es planteja crear una llei per prohibir noms de quitxalla del tipus Superman, Batman, Leomar, Mileidy, Apolo Tres, Audio, Maolenin, Kennedy, John Wayne o Hitler que, encara que sembli mentida, són molt abundants a la zona per recórrer a l’originalitat i al sentit de l’humor. Amb aquesta mesura, les autoritats veneçolanes pretenen que els nens no pateixin humiliacions al col·legi per tenir noms estranys.

Si vosaltres també voleu un nom ben original i català, només cal que ompliu aquest formulari i, ràpidament, tindreu la vostra nova nomenclatura onomàstica (si us agrada, clar…).

La publicitat: “L’art d’ensenyar a la gent a necessitar coses”

La Red de Educación del Consumidor és una entitat fundada l’any 1998 amb la voluntat d’unir esforços, compartir experiències, elaborar materials didàctics i facilitar la informació de manera adequada als consumidors.

Per tal de desenvolupar el sentit crític dels consumidors sobre el món publicitari, aquesta entitat presenta el documental La publicidad al descubierto, que desvetlla tots els secrets que amaga aquest sector, definit com “l’art d’ensenyar a la gent a necessitar coses”. Entre altres aspectes, fa un repàs a la història publicitària, estableix relacions entre la publicitat antiga i la contemporània, i tracta la tipologia i els suport publicitaris, “l’encantadora” narrativa publicitària, els trucs fonamentals perquè els productes esdevinguin necessaris i el vincle de la publicitat amb el desenvolupament de la tecnologia.

Apple s’equivoca (o no)

Comencem l’any amb la mateixa incògnita que l’any passat: quina operadora telefònica portarà al nostre país el tan esperat iPhone? O sigui, que amb el 2008 no ha canviat res: som els últims, com sempre (tot i que segons sembla, els rumors apunten a que finalment serà Telefónica qui el vendrà).

A part d’això –que tampoc és cap novetat–, estic convençut que l’empresa de Cupertino s’equivoca en plantejar estratègies país a país, i no oferir el telèfon també lliure, encara que sigui més car.

Per l’experiència que tinc, qualsevol persona normal que veu el telèfon en vol un; i Apple se n’hauria d’aprofitar ara, que té avantatge. Ben aviat, les grans multinacionals d’aquest negoci (Nokia, Sony-Ericsson, Siemens, Samsung…) tindran el seu terminal tàctil. Potser no serà tan bonic o tan intuïtiu com l’iPhone, però a la gent això li és igual: si no en proves un no saps què t’estàs perdent. La facilitat d’ús i l’experiència d’usuari fa que qualsevol altre telèfon quedi totalment desfasat, a anys llum de distància.

És per això que crec que la firma de la poma mossegada hauria de vendre tants iPhone com la gent li comprés, i deixar-se estar de bestieses d’exclusivitat. Per una altra banda, tampoc es lògic que el protocol de compra d’un iPhone sigui a tot arreu (on es venen) a través d’una operadora de telefonia, menys als EUA. Què fa la gent? Doncs es compra un iPhone als EUA i el desbloqueja per poder-lo usar lliurement, almenys fins ara, perquè el nou firmware (actualment el 1.1.2, i ben aviat el 1.1.3) no ha estat pas crackejat (hi ha opcions amb una turbo-SIM, però això és un altre tema); i tampoc entenc tanta tossuderia antiviolació, sobretot venint d’un personatge que va fer els seus primers dòlars venent la Blue Box, una màquina inventada per ell mateix (junt amb l’altra Seteve, en Wozniak) que permetia trucar gratis!

Òbviament… no tinc les dades de quin és el benefici de cada iPhone per a Apple, però crec sincerament que si enlloc de vendre’l a 399 dòlars més una quota fixa al mes (amb pràcticament tarifa plana: 450 minuts de conversació al mes i temps il·limitat de connexió a Internet) a partir de 59,99 dòlars; el venguessin una mica més car però lliure, passaria com amb l’iPod: arrasarien.

Lògicament… deuen tenir les seves raons per fer-ho així (deu ser una qüestió de money), però crec que amb un iPhone lliure aconseguirien augmentar l’efecte halo del seu reproductor supervendes: la gent s’interessaria per l’OSX, perquè ara la gent que se l’ha comprat són, normalment, malalts d’Apple o malalts de tecnologia (els geeks).

En fi, que ells sabran què fan però a mi em sembla que van una mica torts (de totes maneres, tampoc em feu massa cas, perquè jo vaig ser un dels que no vaig veure massa futur a l’iPod… xDDDDD).

L’apassionant i desconegut món de les tipografies (3)

Seguim la sèrie d’articles sobre l’apassionant i desconegut món de les tipografies, en aquesta ocasió veurem la classificació dels tipus.

Una família tipogràfica és un grup de signes escripturals que comparteixen característiques de disseny. La família tipogràfica també és anomenada família de fonts, nomenclatura que fa referència al francès antic fondre –en català desfer o vessar– que es refereix als tipus realitzats amb metall fos.

Existeixen moltes famílies tipogràfiques: algunes amb més de 500 anys d’història, altres sorgides de la gran explosió creativa dels segles XIX i XX, altres resultants de l’aplicació dels ordinadors a la impremta i al disseny gràfic digital, i altres creades expressament per a la presentació en monitors, impulsades, en gran part, per les pàgines web.

Totes conviuen i s’utilitzen sense establir diferències de temps, per la qual cosa és necessària una classificació per agrupar les fonts de característiques similars.

Molts cops s’ha intentat agrupar els tipus en conjunts amb condicions d’igualtat. Generalment, els criteris per aconseguir-ho estan basats en la data de creació, els aspectes morfològics o l’origen dins les influències artístiques.

La classificació més usada és l’elaborada l’any 1954 pel francès Maximilien Vox (pseudònim de Samuel William Théodore Monod), més tard adoptada i completada per l’Associació Tipogràfica Internacional (ATypI) i posteriorment traduïda a l’anglès i a l’alemany, amb la qual cosa va esdevenir automàticament universal.

Vox planteja una classificació en tres grups:
• Humanes, garaldes i reals, que constitueixen la trilogia dels caràcters clàssics o històrics.
• Didones, mecanes i linials, que formen la trilogia de les modernes.
• Incises, escriptes i manuals, que són d’inspiració cal·ligràfica.

L’ATypI realitzà el 1964 una adaptació de la de Vox, coneguda com a VOX-ATypI. Aquesta classificació està relacionada també amb l’evolució de les famílies tipogràfiques durant el transcurs de la història, tot i que modifica certs elements de la VOX:
• Antigues: humanístiques, garaldes, reals i didones.
• Modernes: de pal sec, egípcies i mecanes.
• Segle XX: tradicionals i incises.

L’última evolució d’aquesta classificació (normalitzada) es coneix com a DIN 16418 i està basada en l’agrupació de fonts per característiques comunes. Divideix les famílies tipogràfiques en grups:
• Romanes: antigues, de transició, modernes, mecanes i incises.
• Pal sec: linials sense modulació i grotesques.
• Retolades: cal·ligràfiques, gòtiques i cursives informals.
• Decoratives: de fantasia i d’època.

Principals característiques de cada grup de famílies tipogràfiques

1) Romanes
Apareixen a Venècia al final del segle XV i s’inspiren en l’escriptura manual dels humanistes i en la tradició lapidària romana, on els peus de les lletres es tallaven per evitar que la pedra saltés als angles. Les lletres romanes són regulars, amb gran harmonia de proporcions, un fort contrast en elements rectes i corbats i amb acabaments llisos que proporcionen un alt grau de llegibilitat. Les romanes es subdivideixen en:

• Antigues o garaldes
El seu nom fa referència al gravador francès Claude Garamond i apareixen al final del segle XVI a França, a partir dels gravats d’Aldus Pius Manutius (fundador de l’Impremta Andina). Es caracteritzen per la desigualtat de gruix en l’asta d’una mateixa lletra, la forma triangular i còncava de l’acabament, amb discretes puntes quadrades; un contrast subtil i una modulació (sentit del traçat) pronunciada, propera a la cal·ligrafia. En són bons exemples la Garamond, la Caslon, la Century Oldstyle, la Goudy, la Times New Roman i la Palatino.

• De transició
Nascudes a França i Anglaterra del classicisme del segle XVIII, són caràcters austers i s’anomenen així perquè no s’ajusten als aspectes formals de les antigues ni de les modernes que es desenvoluparan poc després. Tenen un contrast important entre traços grossos i prims i les majúscules es caracteritzen per les seves formes de gravat de coure. Cal destacar la Baskerville i la Caledonia.

• Modernes o didones
Apareixien a mitjan segle XVIII a càrrec de Firmin Didot. Reflecteixen les millores de l’impremta: la seva característica principal és l’acusat i abrupte contrast entre traços i acabaments rectes, amb la qual cosa es generen fonts elegants i fredes. Els seus caràcters són rígids i harmoniosos, amb acabaments fins i rectes, sempre del mateix gruix, amb l’asta molt contrastada i modulació vertical. Clars exemples són la Firmin Didot, la Bodoni, la Fenice i la Modern nº 20.

• Mecanes o slab serif
Conegudes com a tipus egipci, formen un grup aïllat que no té cap semblança constructiva amb la resta dels tipus romans amb acabament. Sense modulació ni contrast, estan pensades específicament per a retolació de cartells publicitaris. Aquests aspectes es poden veure a la Lubalin Graph i la Clarendon.

• Incises
Formen un altre conjunt aïllat de les romanes, un grup entre les romanes i les de pal sec. No tenen serif pròpiament dit, sinó que en el seu lloc trobem un eixamplament molt subtil del traç al final de la línia. No tenen itàliques específiques, simplement s’inclinen una mica les normals. Com a bons exemples es poden consultar l’Optima, l’Albertus, l’Alinea i la Baltra.

2) De pal sec
També anomenades gòtiques, egípcies, sans serif o grotesques, reflecteixen l’època en què neixen: la industrialització i el funcionalisme. Es caracteritzen per reduir els caràcters al seu esquema essencial: les majúscules tornen a les formes fenícies i gregues, i les minúscules estan formades a base de línies rectes i cercles units. Admeten famílies llarguíssimes, amb multitud de variants. Es subdivideixen en:

• Linials sense modulació
Tenen un traç uniforme, sense contrast ni modulació, amb essència geomètrica. Cal destacar la Futura, l’Avant Garde, l’Eras i la Kabel.

• Grotesques
Foren inicialment creades al segle XIX per a publicitat i retolació, amb adaptació posterior de la caixa baixa per adaptar-la a text seguit. A mitjan segle XX tornaren a renéixer. Bons exemples són l’Akzidenz Grotesk, l’Helvetica, la Frutiger, la Univers, la Franklin Gothic i la Gill Sans.

3) Retolades
Tipografies que deixen clara la inspiració de l’instrument i la mà que les va crear, i la tradició cal·ligràfica o cursiva on s’inspirà el dissenyador.

• Cal·ligràfiques
Reuneixen famílies generades amb les influències més diverses: des de rústica romana a lletra anglesa, passant per minúscula carolíngia, caràcters uncials i semiuncials. Especialment decoratives, deixen clar el seu origen manual. Actualment s’usen en invitacions per a cerimònies o actes socials. Cal destacar la Commercial Script, la Zapf Chancery, l’American Uncial i la Kuenstler Script.

• Gòtiques
En aquest grup es reuneixen dues formes arcaiques de tipografia: gòtiques i civils, les dues medievals. Amb una estructura densa, composició comprimida i verticalitat accentuada, taquen moltíssim la pàgina. No hi ha connexió entre les lletres, cosa que dificulta la lectura. Les majúscules estan adornades amb rúbriques cal·ligràfiques suaus, i les minúscules reflecteixen el seu origen fet amb ploma. Cal destacar la Fette Fraktur, l’Old English, la Forte Grotisch i la Wedding Text.

• Cursives
Acostumen a reproduir l’escriptura informal a mà, més o menys lliure. Les minúscules imiten el fet d’escriure, amb els caràcters enllaçats. Les més paradigmàtiques són la Mistral, la Brush Script, la Kauffman i la Freestyle Script.

4) Decoratives o de fantasia
No han estat concebudes com a text pròpiament dit, sinó amb un ús esporàdic i aïllat. Podem trobar qualsevol idea convertida en font: des de dibuixos fins a tota mena de signes, passant per modificacions de tipografies conegudes o de logotips de marques comercials. Tot això ha estat possible gràcies a la digitalització del món gràfic, ja que una persona amb mínims coneixements informàtics i gràfics pot dissenyar la seva pròpia tipografia. Si bé són molt difícils de classificar –cada font està realitzada sense regles–, en la DIN 16418 són dividides en:

• Fantasia
Similars a les capitulars medievals, són generalment poc llegibles i el seu ús es limita a titulars curts. Com a exemples tenim la Bombere, la Block-Up, la Buster, la Croissant…

• Època
Pretenen evocar una època, moda o cultura, procedent de moviments tipus Bauhaus o Art Decó. Anteposen la funció a la formalitat, amb traços senzills i equilibrats, quasi sempre uniformes. Com a exemples tenim la Peignot, la Broadway, la Data 70, la LCD…

Aquesta classificació segueix els criteris més o menys normalitzats de l’Associació Tipogràfica Internacional, tot i que aquesta classificació es realitzà abans de l’explosió creativa que ha significat la introducció de l’ordinador en el món gràfic; hem classificat (o almenys ho hem intentat) la tipografia clàssica.

Una altra feina és intentar classificar les fonts sorgides posteriorment, tot i que hi ha foneries que segueixen realitzant tipografies “de tota la vida” (de forma digital, òbviament). La majoria d’elles, però, n’han incorporat de tota mena, moltes vegades inclassificables.

A més, si ens entossudíssim a intentar-ho, seria una feina sense final, perquè cada dia apareixen dissenys nous, moltes vegades creats per a feines específiques…

Veure també L’apassionant i desconegut món de les tipografies (1)

Veure també L’apassionant i desconegut món de les tipografies (2)

Moof!, el gos-vaca

Des del seu origen en un garatge de Califòrnia, Apple sempre ha destacat per ser una empresa d’informàtica “diferent”. Un dels detalls que més amenitzava la feina amb els seus ordinadors era la diversió que oferia, vull dir que tenia elements al seu sistema que eren graciosos. Per exemple, en arrencar la màquina, a la pantalla sortia un Mac somrient; si et sortia trist (a part d’un tètric avís sonor), significava que alguna cosa no anava bé. En definitiva, petits detalls que, si bé eren ximpleries, el diferenciaven molt de les altres opcions.

Una d’aquestes bestieses –mai millor dit– més representatives és el gos-vaca, conegut com a Moof. Va sorgir el 1983 al panell de configuració d’impressió. En concret, es veia un gosset (també podia interpretar-se com una vaqueta) per indicar l’orientació de la pàgina.

El seu nom oficial era Clarus, però si a un vell usuari de Mac “de tota la vida” li preguntes el nom de la bèstia, et contestarà que es diu Moof!, perquè aquest era el so que se sentia si li feies clic a sobre. Si estava al revés per imprimir sonava “Foom!”. La bestiola va prendre nom oficialment el 1987 en una resposta a la desesperada d’Scott “Zz” Zimmerman a la insuportable insistència de Mark “El roig” Harlan sobre si allò era un gos o una vaca.

El so “moof” no és res més que la contracció de “moo” (el nostre “mu” onomatopeic del bram de les vaques) i “woof” (el nostre “guau” onomatopeic del bordar dels gossos). Es diu que aquest so l’emetia Clarus quan escoltava algú a Sillicon Valley obrir una llauna de cervesa Mountain Dew.

La creadora d’en Clarus és Susan Kaye (constructora també de totes les icones del System 1.0 original) i és una modificació del ca que surt a la tipografia Cairo (obra de la mateixa dissenyadora). La tipografia Cairo era una de les moltes que tenia el primer sistema operatiu d’Apple.

El nom de Clarus “the dogcow” respon a una broma dels companys d’Apple als seus amics de la divisió de soft Claris (avui dia FileMaker). El 1998, a la seu d’Apple, a Cupertino, hi havia una estàtua gegant d’en Moof al jardí d’accés (ja desmantellada). Fins i tot hi ha una nota tècnica oficial que descriu en Moof que es va realitzar quan els dirigents de la marca de la poma mossegada van veure esgarrifats que el seu (per aquelles dates) estimat Moof sortia a un anunci de Microsoft.

Malauradament, tot això de les petites diversions va desaparèixer amb la tercera actualització del sistema UNIX d’Apple, la 10.2 (coneguda com a Jaguar), l’any 2002.

Actualment, en Moof encara és la mascota del Developer Tech Support Group (Grup Tècnic de Suport als Programadors).

No sé per quin motiu van eliminar aquests petits detalls divertits com en Clarus, però jo, personalment, els enyoro molt: humanitzaven l’ordinador. :-(

Se t’ha acabat el temps

Se t’ha acabat el temps, i nosaltres maldestres, tardarem massa a fer el que ens vas encomanar, però ho farem, no et càpiga dubte. I mentre ho fem et recordarem, cadascú a la seva manera, i enyorarem les estones que ens vas dedicar i aquella manera subtil i intel·ligent de mostrar-nos el camí.

Ens farà falta el teu coratge per enfrontar-nos a la mediocritat i l’egoisme del neci, i ens farà falta el teu suport per esdevenir més segurs de nosaltres mateixos. En moments de dubte, ens farà falta el teu criteri, però només caldrà recordar que ja ens ho vas explicar, que ja ens ho vas dir, que ja sabem el que vols.

Amb tot, encara ens mancarà l’autoritat del mestre, l’anticipació al problema, l’empatia de la millor solució. Caldrà que enfrontem la fidelitat al desànim i cercar la glòria de l’objectiu final per acolorir i gaudir del gris i feixuc dia a dia.

Ja tenim nova mixeta!

Mix, mix, mixeta!

El 24 de març de 2001, Steve Jobs, CEO interí d’Apple, llançava al món el nou sistema operatiu d’Apple, l’OS X. El passat divendres 26 de setembre, 6 anys i mig després de la primera versió, va regalar a tots els usuaris de Mac la nova i esperada versió: el 10.5. Seguint la tradició de posar-los sobrenoms felins, aquesta última versió s’anomena Leopard. Com a curiositat, enumero les anteriors nomenclatures dels sistemes basats en UNIX d’Apple: 10.0, Cheetah (guepard); 10.1, Puma; 10.2, Jaguar; 10.3, Panther i 10.4, Tiger.

Al contrari del seu competidor, el Vista de Microsoft, de Leopard només hi ha dues versions: la normal i la Server, vàlida únicament per a servidors Xserve/Xraid de la marca, destinats a empreses amb gran volum de dades. Els preus són de 129 euros (versió usuari únic) i 199 euros (paquet familiar de cinc llicències). El Server encara no és a la venda.

Properament realitzaré una anàlisi més profunda, però de moment ja us en puc fer cinc cèntims. Segons la web d’Apple, aquest nou felí aporta més de 300 novetats. Jo ara no n’he vist tantes, però les que he trobat (les més notòries) us cridaran tant l’atenció com a mi.

Ordenació de les icones en stacks.

Per començar, com és normal, pugen els requisits mínims de l’ordinador (Macintosh, of course): 512 MB de memòria RAM i processador PowerPC G4 a 867 MHz, a part de 9 GB de disc dur i un reproductor de DVD.

Entrem a les novetats més notòries. Cal destacar primerament una nova funció amb l’anomenada Time Machine, que encara que no ens permet viatjar a través del temps, ens donarà alegries igual: és una aplicació que fa còpies de seguretat en un disc extern, tipus backup, però molt més fàcil d’usar i que treballa en segon pla sense que l’usuari se n’adoni, amb la qual cosa, si necessitem un arxiu que hem esborrat, podem tirar enrere (en l’estat del disc dur) fins que el trobem, i el recuperem. D’aquí és d’on agafa aquest nom tan pel·liculero.

Amb el Time Machine, podem “tornar al passat” del disc dur.

Després trobem el Boot Camp, que ja funcionava, però en fase beta. És una aplicació que ens permet arrancar en Windows en una partició específica del disc dur (s’ha de fer prèviament i s’hi ha d’instal·lar el SO de Microsoft).

Dos SO (Leopard i XP) en una mateixa màquina.

Hi ha una nova funció, Spaces, és la implementació de múltiples escriptoris. D’aquesta manera pots posar en cada escriptori el programa que vulguis i moure’t d’un a l’altre a cop de tecla.

Podem tenir tots els escriptoris virtuals que vulguem.

El Finder (escriptori) ha incorporat un munt de noves funcions, des de la visualització prèvia del contingut de qualsevol tipus d’arxiu sense obrir-lo (vista ràpida) al nou sistema d’ordenació de les icones que farà que els escriptoris estiguin més nets i ordenats (stacks), o la visualització Cover Flow, similar a la de l’iPod Touch o l’iPhone.

La vista ràpida dels arxius, sense obrir-los.

Amb Coverflow podem navegar fàcilment entre els arxius.

Mail, el programa de correu electrònic, té multitud de noves plantilles amb les quals és molt divertit i intuïtiu fer correus elegants i distingits en un tres i no res.

Les plantilles del Mail el fan extremadament potent.

Properament, una anàlisi més profunda; encara no he tingut prou temps per “jugar-hi”. xD

F1 de farsa, o FIA de mafia?

Fotografies de p_c_w

Encara que el nostre bloc està més centrat cap a la tecnologia i la comunicació, no he pogut contenir les ganes de fer un post sobre el campionat de F1 que va acabar el passat diumenge 21 d’octubre a Brasil.

Raikkonen és el just vencedor del campionat, tot i que era el que ho tenia més difícil.

Possiblement ha estat un dels més competits i també un dels més polèmics (per no dir patètics). Intentaré ser el més neutral que pugui (i dic intentar perquè ser-ho és impossible).

Ens podem quedar amb uns quants punts:

1) Això de la F1 fa temps que ha deixat de ser un esport per convertir-se en un negoci (ben lucratiu, per cert).

2) No hi ha equanimitat a l’hora de castigar les accions dels pilots.

3) És una bretolada que en un esport d’equip estiguin prohibides les ordres d’equip (?).

4) Hi ha tants interessos creats que allò que realment interessa és el money, no l’esport en si.

5) Hi ha situacions que s’escapen de les mans de qui, en teoria, hauria de manar.

6) Amb els propers canvis que es preveuen a llarg termini en l’àmbit tecnològic, s’està castrant l’evolució i la innovació d’una categoria que pretén ser “el màxim” de l’automobilisme.

7) La política té massa importància i la FIA no ha estat justa.

8) Hi ha massa protecció dels protagonistes (pilots) i el consumidor final (l’espectador) se sent distanciat.

9) Hi ha massa coses que escapen a la comprensió de l’espectador (i ningú fa res per aclarir-les).

10) S’hauria d’aprendre dels espectacles de motor que es fan als EUA, que estan muntats envers l’espectador.

11) Internet ha fet que se sàpiguen més dades d’aquest circ del que els propis protagonistes haurien volgut.

12) La premsa esportiva ha complicat a tothom les coses, creant polèmica on no n’hi havia.

Sóc seguidor de la F1 des de fa uns 25 anys, si bé a partir de que els pilots del nostre país (Espanya, per imperatiu legal) han començat a despuntar, va ser quan vaig començar a apassionar-me’n. Aquest any he vist coses que m’han fet vergonya. No pot ser que les autoritats d’un esport es posin tan descaradament al costat d’un pilot (Hamilton).

No vull valorar totes les accions polèmiques que Hamilton ha protagonitzat, però sembla que hi ha massa interès (i massa descarat) al Regne Unit perquè aquest conductor fes història (recordem que la majoria de gent involucrada en aquest esport és de les illes britàniques) i es convertís en el primer debutant que aconsegueix emportar-se el campionat.

L’espionatge industrial que s’ha descobert entre McLaren i Ferrari, tot i que ha fet que l’interès popular hagi estat a nivells històrics, ha desvirtuat (moltíssim) la imatge d’un esport on la màquina conta massa. Des de la meva perspectiva, és força patètic el merder que s’ha muntat, perquè si McLaren era culpable d’accions diguem-n’he, com a mínim, una mica grises; el càstig que ha patit aquesta escuderia és, sense cap mena de dubte, desorbitat. I també crec que Ferrari té una part de la culpa, perquè hauria de controlar més la informació confidencial, ja que McLaren no va robar aquests documents, sinó que li van ser oferts.

Un dels principals inconvenients que hi ha a la F1 és la manera en què s’aproven o es desaproven les noves normes: tots els equips han d’estar-hi d’acord. Hi ha també allò que s’ha anomenat Pacte de la Concòrdia, una sèrie de documents secrets on s’estableix la manera de repartir els beneficis entre els equips. Amb la qual cosa, moltes de les normes són eliminades si algún equip creu que el limitarà en algún aspecte. I així és molt dificil aconseguir avenços.

Esperem que la propera temporada sigui tan interessant com aquesta, però sols per fets esportius i no per decisions polítiques.