F1 de farsa, o FIA de mafia?

Fotografies de p_c_w

Encara que el nostre bloc està més centrat cap a la tecnologia i la comunicació, no he pogut contenir les ganes de fer un post sobre el campionat de F1 que va acabar el passat diumenge 21 d’octubre a Brasil.

Raikkonen és el just vencedor del campionat, tot i que era el que ho tenia més difícil.

Possiblement ha estat un dels més competits i també un dels més polèmics (per no dir patètics). Intentaré ser el més neutral que pugui (i dic intentar perquè ser-ho és impossible).

Ens podem quedar amb uns quants punts:

1) Això de la F1 fa temps que ha deixat de ser un esport per convertir-se en un negoci (ben lucratiu, per cert).

2) No hi ha equanimitat a l’hora de castigar les accions dels pilots.

3) És una bretolada que en un esport d’equip estiguin prohibides les ordres d’equip (?).

4) Hi ha tants interessos creats que allò que realment interessa és el money, no l’esport en si.

5) Hi ha situacions que s’escapen de les mans de qui, en teoria, hauria de manar.

6) Amb els propers canvis que es preveuen a llarg termini en l’àmbit tecnològic, s’està castrant l’evolució i la innovació d’una categoria que pretén ser “el màxim” de l’automobilisme.

7) La política té massa importància i la FIA no ha estat justa.

8) Hi ha massa protecció dels protagonistes (pilots) i el consumidor final (l’espectador) se sent distanciat.

9) Hi ha massa coses que escapen a la comprensió de l’espectador (i ningú fa res per aclarir-les).

10) S’hauria d’aprendre dels espectacles de motor que es fan als EUA, que estan muntats envers l’espectador.

11) Internet ha fet que se sàpiguen més dades d’aquest circ del que els propis protagonistes haurien volgut.

12) La premsa esportiva ha complicat a tothom les coses, creant polèmica on no n’hi havia.

Sóc seguidor de la F1 des de fa uns 25 anys, si bé a partir de que els pilots del nostre país (Espanya, per imperatiu legal) han començat a despuntar, va ser quan vaig començar a apassionar-me’n. Aquest any he vist coses que m’han fet vergonya. No pot ser que les autoritats d’un esport es posin tan descaradament al costat d’un pilot (Hamilton).

No vull valorar totes les accions polèmiques que Hamilton ha protagonitzat, però sembla que hi ha massa interès (i massa descarat) al Regne Unit perquè aquest conductor fes història (recordem que la majoria de gent involucrada en aquest esport és de les illes britàniques) i es convertís en el primer debutant que aconsegueix emportar-se el campionat.

L’espionatge industrial que s’ha descobert entre McLaren i Ferrari, tot i que ha fet que l’interès popular hagi estat a nivells històrics, ha desvirtuat (moltíssim) la imatge d’un esport on la màquina conta massa. Des de la meva perspectiva, és força patètic el merder que s’ha muntat, perquè si McLaren era culpable d’accions diguem-n’he, com a mínim, una mica grises; el càstig que ha patit aquesta escuderia és, sense cap mena de dubte, desorbitat. I també crec que Ferrari té una part de la culpa, perquè hauria de controlar més la informació confidencial, ja que McLaren no va robar aquests documents, sinó que li van ser oferts.

Un dels principals inconvenients que hi ha a la F1 és la manera en què s’aproven o es desaproven les noves normes: tots els equips han d’estar-hi d’acord. Hi ha també allò que s’ha anomenat Pacte de la Concòrdia, una sèrie de documents secrets on s’estableix la manera de repartir els beneficis entre els equips. Amb la qual cosa, moltes de les normes són eliminades si algún equip creu que el limitarà en algún aspecte. I així és molt dificil aconseguir avenços.

Esperem que la propera temporada sigui tan interessant com aquesta, però sols per fets esportius i no per decisions polítiques.

iPhone, primeres impressions

Bé, com us havia comentat, he disposat d’una unitat americana de l’Apple iPhone (firmware 1.0.2 i 8 gigues de disc dur), i ara entenc el rebombori que s’ha muntat entorn a aquest nou cop de puny tecnològic que ha fet Apple, i amb el qual ha deixat mig K. O. i amb un pam de nas a tota la indústria informàtica/telefònica. No és que sigui perfecte, que no ho és, però sí que les seves pijades deixa tothom amb la boca oberta.

Primer contacte: una caixa negra, força resistent i, curiosament, molt petita. Aquí dins hi va el mòbil?

Obrim el paquet. Primer de tot, i com sempre amb Apple, hi ha l’iPhone ben protegit per plàstics. Està damunt d’un suport de plàstic transparent que fa de llit al telèfon. Sota, el carregador desplegable (amb endolls americans, of course), els auriculars (amb més bona pinta que els antics de l’iPod Video), un dock per posar-hi plantat l’iPhone i, per últim, un cable que fa tant de connexió iPhone-ordinador com per al carregador. Ni un manual, ni un CD ni res. Primera sorpresa. El manual es pot descarregar des de la web d’Apple, aquí (en anglès).

Tenim la primera temptació d’engegar-lo, si bé segurament estarà descarregat… doncs no! Hi ha un 20 % de càrrega!

El telèfon s’engega encara que no tingui SIM. Ara mateix seria com un iPod Touch amb càmera. Anem a carregar-lo. Per si de cas, el deixem tres hores connectat a la xarxa elèctrica.

Després d’aquestes tres hores –i unes quantes cerveses–, amb un clip espenyem el foradet que hi ha a la part superior, al costat de la sortida dels auriculars. Posem la SIM i després d’engegar-lo un altre cop, ens diu que la SIM està bloquejada (?), si la volem desbloquejar; o sigui que ens demana el PIN, ni més ni menys. També podem fer-lo anar amb el SIM bloquejat. Introduïm el PIN i funciona sense problemes a la primera. Bé, quasi sense problemes: no reconeix l’agenda de la SIM!

Té tres botons normals més: a dalt hi ha el botó on/off, que, en només pitjar-lo, bloqueja l’iPhone. Al costat, l’entrada dels auriculars i el petit orifici per treure la petita safata on es posa la SIM.

A la part esquerra hi ha un petit commutador que el deixa sense so, i sols vibra. Sota mateix, un doble botó per pujar o baixar el volum.

A la part inferior, com els iPods, la connexió principal: dock i xarxa elèctrica (és el mateix connector).

Primers cops de dit a la pantalla i primeres sorpreses: és realment fàcil d’usar. Amb poques ditades et comences a moure pels menús, i amb l’únic botó que hi ha a la part superior, es torna a la home.

Originalment ve amb 14 icones més 4 al dock inferior. Els 14 de dalt són: SMS, calendari, fotos, càmera, youtube, borsa, mapes, temps, rellotge, calculadora, notes, ajustaments, anySIM (desbloqueja el mòbil per usar-lo lliure) i installer. Un cop configurada la Wi-Fi, des d’aquesta última icona, es poden afegir moltes més aplicacions. Les 4 de baix són les principals: telèfon, correu electrònic, Safari (navegador d’Internet) i iPod.

El pas d’un apartat a l’altre és molt ràpid i sense esperes; tot i que l’hem penjat un parell de cops.

És molt fàcil d’usar i configurar. Seria l’aplicació de la lògica per fer anar un aparell: si el poses horitzontal, ell gira la visualització de la pantalla; quan t’acostes el telèfon a l’orella, baixa la intensitat de la pantalla per gastar menys i no escalfant-te-la; quan visualitzes fotografies, les pots moure arrossegant el dit i, si poses 2 dits a la foto i els separes o ajuntes, augmentes o disminueixes la mida de la foto.

La navegació Cover-flow per a la música és una passada (et mous amb el dit per les caràtules dels àlbums que hi tinguis carregats).

Però hi ha mancances:

- No pot, de moment, gravar vídeo.

- La càmera de fotos és justeta (2 megapíxels) i no té autofocus ni flaix.

- Tampoc té càmera per a videoconferència.

- El teclat “virtual” és massa petit.

- La sincronització via iTunes no m’acaba de convèncer. És més fàcil el concepte d’arrossegar només la música que vulguis (com a l’Ipod) i no tota la biblioteca.

- No és 3G (és EDGE –quelcom semblant a 2,5 G–), però és possible que quan arribi aquí (segurament amb Telefónica) sigui 3G.

- El Bluetooth sols es pot fer servir, de moment, com a mans lliures. No es poden transferir arxius.

- No es pot copiar/enganxar.

- No té plug-in de Flash.

- No es poden reenviar SMS.

Tot i això, he de reconèixer que m’ha agradat, i força. Però segurament la versió 2.0 serà molt millor (òbviament) ja que en aquesta versió hi ha coses que no les té (o no funcionen) i són de calaix. Ara bé, el salt tecnològic és tal que aquest aparell serà un punt d’inflexió per a la indústria telefònica. Hauré de mirar com tinc la guardiola, a veure si m’arriben per demanar-me’n un. Tenir-lo abans de que es pugui (oficialment), té el seu rotllo, i no penso esperar (hi ha rumors de que arribarà aquí al maig de l’any que ve).

Vull donar les gràcies al meu amic Kalamar de “Madriz”, que m’ha cedit l’iPhone i m’ha ajudat a configurar-lo. Quina paciència que tens, amic! xD

Vés que vinc!

Si bé el tema de l’iPhone està (en principi) en procés de negociació per veure quina companyia porta a Espanya el mòbil d’Apple (el nostre país –per imperatiu legal–, com sempre, dels últims), a Europa ja se sap (si no hi ha canvis de darrera hora) quines són les companyies escollides: França, Orange; Regne Unit, O2 (filial de Telefònica) i Alemanya, T-Mobile. Poc a poc anem coneixent les companyies que han arribat a acords per a cada país en concret.

De totes maneres, quan comprem el mòbil a una operadora ens haurem d’empassar els contractes especials que per a aquest telèfon faran, i de ben segur (seguint la política d’AT&T a Amèrica) no seran massa econòmics…

Per altra banda, a França l’oferiran també lliure, segons sembla que per culpa d’una llei de 1998 que obliga a vendre el mateix aparell sense l’obligació d’estar lligat a cap companyia, tot i que el preu, segurament, serà més del doble o més de l’iPhone “normal” (des de 750 a 999 euros).

La diferència entre comprar un iPhone a Amèrica o a la resta del món rau en que als Estats Units el pots fer teu sense haver de signar cap contracte amb AT&T en adquirir-lo. Ho pots fer després (o no); i fora d’Amèrica del Nord, no.

Com que a la gent no ens agrada que ningú ens obligui a res, i menys si ens toquen la butxaca (i jo sóc un d’aquests), la picardia mundial ja ha aconseguit allò que des d’Apple intenten que no passi de totes les maneres possibles (la raó de pes per la qual fan això, és perquè s’emporten un 10 % dels ingressos que faci l’operadora de l’usuari de l’iPhone): comprar una unitat als EUA i, a través d’algun soft (a Internet n’hi ha per donar i per vendre), desbloquejar-lo i utilitzar-lo de manera lliure. L’exemple més clar és la multitud d’aquests aparells pels quals es licita a Ebay (encara que, a vegades, el que compres i el que arriba no sigui el mateix…).

De fet, jo ja n’he tingut un a les mans comprat directament (ves a saber com) a EUA, i si tot va com hauria d’anar, tinc un bon amic que la setmana que ve en tindrà un, i me’l deixarà perquè hi “jugui”.

Per altra banda, si aquí a Europa encara no ha arribat “oficialment” i ja hi ha una bogeria “iphonera”, en pic que es pugui comprar normalment (més o menys a principi d’any) el daltabaix en el sector de la telefonia que aquesta terminal causarà pot ser bestial.

I per acabar d’arrodonir (o entortolligar) el tema, Esteve Jobs (el cabdill d’Apple) confirma que a partir de febrer existirà oficialment un kit de desenvolupament d’aplicacions; o sigui que d’aquí ben poc tindrem un miniordinador (recordem que porta una versió especial del OSX) amb les aplicacions més necessàries i/o inversemblants.

I si no, ja veureu com el temps em donarà la raó…

Ordinadors mediambientalment nets

En el marc del Dia de l’Acció Blocaire, el nostre bloc tractarà el tema que, sens dubte, serà el protagonista de les novetats dels blocs d’avui: el medi ambient, relacionat amb una de les nostres eines (imprescindibles!) de treball: els ordinadors.

Els ordinadors, a més d’eines útils que formen part de la nostra vida quotidiana, són aparells que consumeixen energia, contenen substàncies contaminants i requereixen grans quantitats d’aigua i minerals per a la seva producció.

Per aquests motius, cal que tinguem cura del seu ús i de què en fem a l’hora de llençar-los. Això ens permetrà reduir el seu impacte mediambiental i estalviar-nos diners.

Tot seguit us donem una sèrie de recomanacions que faran que els vostres aparells siguin mediambientalment sostenibles:

• Apagueu l’ordinador quan no l’hagueu d’utilitzar durant més d’una hora. Amb això estalviareu energia, allargareu la vida dels components, evitareu l’escalfament del processador, millorareu la seguretat en reduir el risc de que algú accedeixi als vostres arxius i correu i agilitareu el treball, ja que l’ordinador empitjora el seu rendiment i s’alenteix progressivament.
• Activeu l’opció d’estalvi energètic. Amb això, després d’un temps determinat sense usar l’ordinador (entre 5 i 15 minuts) l’equip roman en mode espera.
• Adquiriu ordinadors amb certificació ecològica (Etiqueta Ecològica de la Unió Europea, Distintiu de Garantia de Qualitat Ambiental de la Generalitat de Catalunya) o d’eficiència energètica (Energy Star). Aquests distintius garanteixen que l’equip té un menor impacte ambiental.
• Considereu la possibilitat de comprar un ordinador portàtil ja que consumeix la quarta part d’energia que un ordinador de sobretaula.
• Penseu en l’ús d’equips multifunció (que integren impressora, escàner i fotocopiadora), ja que estalvien espai, simplifiquen la instal·lació de hardware, software i cablejat, són més econòmics que la suma dels aparells individuals i consumeixen menys energia.
• Imprimiu, si és possible, amb l’opció econòmica, l’estalvi de tinta o tòner allarga la vida del cartutx.
• Apagueu el monitor quan no l’utilitzeu durant més de 15 minuts, ja que aquest és el component que més energia consumeix de tot l’equip (75 Watts del monitor). Els salvapantalles no redueixen el consum energètic.
• A l’hora d’adquirir un monitor, penseu que els de pantalla plana (TFT) són més cars però només consumeixen una tercera part en relació amb els monitors convencionals
• Escolliu equips amb sistemes operatius, programes i components actualitzables. D’aquesta manera podreu treballar amb el mateix ordinador durant més temps mantenint un rendiment satisfactori i estalviant recursos.
• Quan compreu software, demaneu versions amb manuals electrònics (incorporats en CD o consultables per Internet). Això permet estalviar diners, aigua, energia i fusta.
• A l’hora de llençar un ordinador que contenen productes contaminants (plom, cadmi, mercuri…), porteu-lo a la deixalleria perquè se’n faci el tractament adequat.
• Quan adquiriu un ordinador, tingueu en compte que l’aparell eviti l’ús de materials contaminants o que incorpori productes reciclables. Existeixen ordinadors que usen soldadures sense plom i plàstics 100 % reciclables.

L’apassionant i desconegut món de les tipografies (2)

Si en el post passat mostràvem d’on venien i quins formats presentaven les tipografies digitals, en aquesta entrada veurem les parts que constitueixen un tipus determinat i els diferents estils de tipografies.

Si ens fixem en l’abecedari d’una tipografia qualsevol, com per exemple la Times, veurem les diferents parts de cada tipus, ja que cada lletra té les seves característiques pròpies; a l’igual que el nostre cos, cada lletra té uns elements que no tots els caràcters tenen; és a dir, per exemple, una b té parts que una a no té.

Abans d’entrar a definir les parts d’un tipografia, vull agrair als creadors de www.unostiposduros.com la gentilesa de deixar-nos traduir part de la seva web. A part d’això, recomano visitar aquesta fantàstica pàgina, on podreu aprendre moltes coses més sobre aquest tema.

Anatomia de la lletra

El lèxic usat per a la descripció de diferents parts d’una lletra es compon d’una sèrie de termes encunyats fa molt temps i que s’assemblen als utilitzats per descriure les parts del nostre cos.

Per l’existència de diverses tradicions en diferents països, la descripció de les parts d’una lletra no coincideixen de forma unànime en els llibres sobre tipografia i disseny. En tot cas, els termes que aquí es mostren constitueixen una bona mostra per comprendre i conèixer les diverses parts d’una lletra, i han estat, en certa mesura, consensuats a partir de les fonts consultades.

Àpex: Unió de dues astes en la part superior de la lletra.

Apòfige: Petit traç corb que enllaça l’asta vertical amb els terminals o rematades.

Asta: Tret principal de la lletra que defineix la seva forma essencial. Sense ella, la lletra no existiria.

Asta ascendent: Asta de la lletra que sobresurt per damunt de l’alçada de la X (ull mig).

Asta descendent: Asta de la lletra que queda per sota de la línia de base.

Asta ondada o espina: Tret principal de la S o la s.

Perfil, filet o embarra: Línia horitzontal entre verticals, diagonals o corbes.

Braç: Traç horitzontal o diagonal que sorgeix d’una asta vertical.

Bucle o panxa: Traç corb que tanca una contraforma.

Cua: Prolongació inferior d’alguns trets.

Contraforma o contrapunxó: Espai intern d’una lletra total o parcialment tancat.

Creu o travesser: Traç horitzontal que creua per algun punt de l’asta principal.

Coll: Traç que uneix el cap amb la cua de la g.

Esperó: Extensió que articula la unió d’un traç corb amb un altre recte.

Gota, llàgrima o botó: Final d’un traç que no acaba en una gràcia o serif, sinó amb una forma arrodonida.

Muscle o arc: Traç corb que surt de l’asta principal d’algunes lletres sense acabar de tancar-se.

Llaç: Traç que uneix la corba amb l’asta principal.

Trau: Bucle creat en el descendent de la g de caixa baixa.

Orella: Petit traç situat al cap de la g de caixa baixa.

Pota o cua: Traç diagonal que serveix de suport a algunes lletres.

Serif o gràcia: Traç terminal d’una asta, braç o cua. És un ressalt ornamental que no és indispensable per a la definició del caràcter, hi ha alfabets en què no n’hi ha, anomenats sans serif.

Ungla o ganxo: Final d’un traç que no acaba en serif, sinó amb una petita projecció d’un traç.

Vèrtex: Punt exterior de trobada entre dos traços en la part inferior de la lletra.

Especificacions i estils

Les primeres lletres ideades per Gutenberg no estaven estandarditzades. El 1777 Pierre Simon Fournier va proposar el sistema de mesura de punts, que va ser acceptat per tota la indústria. El 1785 Fermin Didot va acabar de polir el sistema. Les tipografies s’amiden en punts (encara que també es poden mesurar amb cíceros i piques). Un punt és aproximadament 0,376 mm. La mida d’una tipografia es determina per l’alçada de la lletra x.

Les construccions caixa alta i caixa baixa es refereixen, respectivament, a majúscules i minúscules.Una mateixa font pot tenir diferents estils de la mateixa lletra, és a dir, amb el mateix disseny però variant, per exemple, l’amplada del traç o la compressió horitzontal. És el que s’entén com a família tipogràfica.

Diferents estils que podem trobar:

Rodona: és el tipus original. També es pot dir regular, roman, plain, book o medium.

Itàlica: si bé pot ser el mateix que cursiva, normalment una tipografia itàlica és més rodona (més femenina), mentre que la cursiva és el mateix tipus una mica inclinat cap a la dreta.

La mateixa lletra (Times), en rodona, en itàlica i en cursiva forzada per un programa.

Bold (o negreta): l’amplada del traç és una mica més doble.

Light: és el contrari de la bold, de traç més prim.

Small caps (o versaleta): són petites majúscules, de tal manera que tot allò que aniria en minúscules, va en majúscules amb un cos més petit. La diferència entre les versaletes i les small caps és que les primeres estan normalment “forçades” pel programa on treballem, mentre que les segones estan dissenyades a propòsit.

Condensed (estreta): a l’igual que la cursiva, la majoria d’aplicacions actuals permeten comprimir les lletres o condensar-les. Si el tipus té aquest estil, està dissenyat a propòsit per ocupar menys espai.

Diferència entre la lletra condensada pel programa de disseny i la versió específica estreta (Condensed).

Expanded (ampla): és el cas contrari al condensed. Les lletres estan estirades.A partir d’aquí, entra la imaginació del tipògraf que l’ha dissenyat.Hi ha famílies de tipografies, com per exemple la Futura, en què podem trobar multitud d’estils: light, book, medium, bold, heavy i extrabold, a part de les seves corresponents cursives; en total, 12 estils diferents. I encara hi ha famílies més nombroses!

Tots els estils que composen la família tipogràfica Futura (cadascuna té una versió cursiva).

Veure també L’apasionant i desconegut món de les tipografies (1)

Microones + televisió + DVD = Microteledevedeonesvisió

No sé si entre les coses més normals d’una casa hi ha el fet de tenir una televisió a la cuina… A casa mai n’hem tingut, però no em sobta veure-ho en una llar forana. L’origen d’aquest costum rau en les persones que es passen llargues hores a la cuina, ja sigui cuinant, menjant o fent tot allò que es pot fer en una cuina…

Entre l’attrezzo propi de la cuina, en un paper més destacable que la televisió, trobem un dels aparells estrella que ens treu maldecaps en més d’una ocasió: el microones, de morfologia semblant a la televisió però de funcionalitat molt diferent…

Al preu que va el metre quadrat dels habitatges avui dia (és a dir, una fortuna, un ronyó, un ull de la cara… o tot junt!) és normal que els avenços tecnològics vagin encarats a estalviar espai de la casa. Malgrat això, que és molt normal, hi ha nous invents que ens sorprenen, com és el cas del nou aparell que ha llençat al mercat una marca anomenada Holland Electro: un microones (de 9 programes, amb una capacitat de 23 l) amb una pantalla TFT integrada de 10,2 polzades i una resolució de 640×480, amb un lector de DVD i targetes i USB. Com se’l podria anomenar…? Microonesvisiodevedé, teledevedemicroones, microteledevedeonesvisió…

Qui no ha fet mai aquella gracieta de fer veure que mirem la televisió en estar al davant d’un microones…? (o potser és que jo sóc estrany…) A partir d’ara haurem d’anar en compte…

La guineu virtual cada vegada és més popular

El 7 de setembre de 2007, el Mozilla Firefox aconseguí superar els 400 milions de còpies descarregades. Aquesta xifra sobta més si pensem que el passat 12 de febrer es van celebrar els 300 milions de descàrregues. Ara que s’ha alliberat l’ús de l’Internet Explorer 7, veurem quin efecte tindrà sobre les estadístiques d’ús.

Piles que es recarreguen amb líquids

La tecnologia japonesa avança a passes gegantines i ecològiques. La darrera novetat en bateries és presentada per la companyia Aqua Power System, que ha desenvolupat unes piles recarregables amb aigua (i algú comenta que també funcionen amb orina!) que suporten recàrregues durant deu anys. Però el millor detall d’aquest producte és el seu nom: piles NoPoPo, sospitós…

El principi del funcionament és la reacció que es produeix en barrejar magnesi i carbó amb els líquids per produir, en el cas de les piles AA, fins a 500 miliampers-hora de vida.

Us en fieu, però, de posar unes piles amb aigua a dins en la vostra magnífica càmera fotogràfica?

Meizu M8 (sospitosament semblant a l’iPhone)

Les darreres tendències xineses a l’hora de dissenyar (ejem…) un nou model de telèfon mòbil s’inspiren força en l’iPhone d’Apple amb funcions de pantalla tàctil. Aquest model està realitzat per una companyia xinesa anomenada Meizu i el model és conegut com M8. És més petit que l’iPhone, amb resolució de pantalla més alta (720×480) comparada amb la de l’iPhone (320×480). A més, té dues càmeres fotogràfiques integrades, la posterior de 3 megapíxels i la davantera de 0.3 megapíxels, i funciona amb Windows. I és que allò que no s’inventin els xinesos…

L’apassionant i desconegut món de les tipografies (1)

Una mica d’història

Avui dia, quan pensem en un ordinador (i el seu corresponent sistema operatiu, of course) la gent ja compta amb una bona pila de tipografies de diferents estils, aplicables per a tots els programes. Com que la majoria d’ordinadors porten, a més, la suite d’ofimàtica Office, encara en disposen d’un grapat més: quasi tots els programes d’ofimàtica i/o disseny ens n’instal·len força.

Tothom que ha usat un ordinador ha fet algun disseny –amb més o menys gràcia– i la tipografia elegida hi té molt a veure: al món actual, on la publicitat mana l’estil de vida, les tipografies tenen una importància capital. Us imagineu una publicitat amb un sol tipus de lletra, per exemple la clàssica Times?

Tot aquest món, que va començar amb Gutenberg per allà al 1450 dC amb la invenció de la impremta moderna (perquè la primera impremta fou inventada pels xinesos al segle VI) va començar a canviar (com quasi bé tot) al principi de segle, amb la invenció de la impremta òfset. Però això és un altre tema, ja el tractarem un altre dia.

En aquestes arts gràfiques preinformàtiques, les tipografies eren de metall i el seu muntatge era, realment, un art. Una cosa tan senzilla com canviar la mida del cos de la tipografia es convertia en una odissea, ja que s’havia de tenir el tipus de lletra físicament; és a dir, per fer un imprès, per exemple, en Times amb cos de 7 punts, la impremta necessitava comprar diverses unitats de cada lletra d’aquest cos, o sigui que, com a mínim i sense repetir-ne cap, per tenir un cos sencer d’una lletra, ja eren 28 peces. Multipliqueu, llavors, per les possibles opcions: mida del cos, estil (normal, negreta, itàlica o cursiva i itàlica cursiva). Així doncs, el que ara ens ofereix qualsevol editor de textos, com l’interlletrat (espai entre lletres), l’interlíniat (espai entre línies), el tant per cent de color, el tant per cent d’ampliació (deformació horitzontal i/o vertical) eren, senzillament, ciència-ficció.

Però centrant-nos en la nostra era, hem d’anar fins al 1984, any en què Apple presenta el Macintosh. Aquest petit ordinador (de mida, perquè de preu era realment car) va suposar una veritable revolució en aquest món, a l’alçada del que va organitzar Gutenberg. Un ordinador, un programa d’autoedició (el mític Pagemaker d’Aldus, avui Adobe) i una impressora làser (també d’Apple), la Laserwriter, va inaugurar l’era del Desktop Publishing o edició d’escriptori.

Per què aquests elements van revolucionar-ho tot? El principal causant és el llenguatge PostScript (PS) d’Adobe. El PostScript és un llenguatge de programació complet, molt complex, que serveix per descriure totalment qualsevol imatge, una mena de llenguatge de descripció de pàgina. De fet, aquesta tecnologia la fem servir més del que ens pensem: qualsevol tipografia que usem al nostre ordinador està descrita en PS. Els PDF són una evolució del PS.

I arribem a les tipografies

En un principi, els tipus de lletra (o tipografies o fonts) digitals van ser les conegudes com a Type 3. Només hi havia un arxiu i eren de mapa de bits (bitmaps) per a la representació a la pantalla, és a dir, un grup de píxels ordenats que representen una determinada lletra. El problema és que, en escalar-les, si no es tenien les mides corresponents, s’imprimien ratades.

Després van venir les Type 1. Ja hi ha un arxiu de descripció de pantalla i un altra d’impressora. L’arxiu de pantalla és igual que el dels Type 3, la diferència ve donada per l’arxiu d’impressora, que és una descripció matemàtica de la font en PostScript; o sigui, línies (i curves de Bézier). A la pantalla es veuen igual, la diferència es nota en imprimir qualsevol text en una impresora làser: es poden escalar sense pèrdua de qualitat.

La següent evolució són les TrueType, d’Apple, molt semblants a les de Type 1, però en un sol arxiu, i al seu interior hi ha la descripció tant de pantalla com d’impressora. Curiosament, aquesta tecnologia ha estat aplicada a gran escala al sistema operatiu de la competència d’Apple, el Windows de Microsoft.

I ja per acabar, arribem a les OpenType. Van ser inicialment desenvolupades per Microsoft l’any 1996, i després s’hi va ajuntar Adobe. Estan basades en el format Truetype, si bé incorporen la codificació Unicode, un estàndard tipogràfic. Serien una gran extensió a tots els nivells de la tecnologia Truetype. Són multiplataforma (el mateix arxiu funciona en Mac, Windows i Unix) i multillenguatge, o sigui, que en un sol arxiu poden incorporar fins a 65.536 caràcters (les Type 1, Type 3 i Truetype estan limitades a 255 caràcters) amb la qual cosa es poden incorporar al mateix arxiu diferents llengües: aràbigues, llatines, ciríl·liques, orientals…

En pròxims posts seguirem amb aquest apassionant (per alguns, entre els quals em trobo) món.

Veure també L’apasionant i desconegut món de les tipografies (2)