El cercador Google, després de comprar a final de maig Feedburner, ofereix gratuïtament les seves eines per a la gestió d’arxius RSS als usuaris. Ara, per exemple, podem veure estadístiques sobre cada un dels posts (entrada a un bloc determinat) que es van publicant.
La tecnologia Feedburner és avui dia utilitzada per més de 43.000 edicions digitals, i fins ara, els seus serveis de podcàsting i bloc han proporcionat més de 730.000 continguts.
Amb l’adquisició de Feedburner, Google s’endinsà en un nou segment del mercat digital, la generació de continguts, que pot ser molt fructífera en combinació amb els seus programes publicitaris AdSense* (publicitat gràfica) i AdWords** (enllaços patrocinats), aquest darrer amb una cartera de més de 800.000 anunciants. D’aquesta forma, Google dóna un pas en el seu plantejament estratègic per estendre el seu model publicitari a altres mitjans.
*AdSense rastreja de forma automàtica el contingut de pàgines i publica anuncis, tant gràfics com de text, rellevants per al seu públic i relacionats amb el contingut del seu lloc. Aquests anuncis són tan apropiats que els seus usuaris segur que els seran útils.
**Adwords permet que, independentment del pressupost, el client pugui publicar els seus anuncis a Google i només pagarà si els usuaris hi fan clic. El mateix client crea els anuncis i escull les paraules clau. Així, quan els usuaris realitzen a Google una cerca amb una d’aquestes paraules clau, l’anunci pot aparèixer juntament amb els resultats de la cerca. D’aquesta manera, la publicitat es dirigeix només a un públic receptiu i interessat en l’anunci.
La paraula prosumidor és la traducció literal del terme anglès prosumer, la fusió de productor (o professional) i consumer –en català, productor (o professional) i consumidor–. El mot prosumidor denomina el consumidor ben informat que manifesta a Internet la seva opinió –bona o dolenta– respecte un producte.
La llista de prosumidors a la xarxa augmenta espectacularment. Per aquest motiu, diverses empreses ja posen a l’abast solucions com, per exemple, la companyia Reputation Defender. Aquesta firma ofereix un servei anomenat My Edge mitjançant el qual es pot contraatacar una mala reputació a Internet. Les empreses afectades per un grup de clients insatisfets que poden fer que les primeres referències a la seva empresa de Google i Yahoo siguin negatives, tenen l’antídot amb aquest servei. Per mitjà de la creació de contingut positiu i tècniques d’optimització de presència en cercadors, s’aconsegueix que els primers llocs –els que llegeix tothom–, apareguin per davant de les negatives. El pla de xoc pot arribar a crear pàgines web, blocs, entrades a blocs, pàgines personals, etc. que lloen l’empresa o persona contractant.
Ja hi som!
Els estimats senyors d’Adobe han fet oficial la desaparició del nostre aclamat i estimat Freehand (a partir d’ara FH), col·loquialment anomenat “friji” o “frijuan”.
Sembla que aquests senyors tenen una especial aversió cap a aquest programa, perquè ja és el segon cop que se’n desfan: el 1995, Adobe va comprar Aldus, la companyia que tenia llicenciat el Freehand (a Altsys, la creadora original) i se’n va desfer tornant-lo novament a Altsys, que a la seva vegada va vendre’l totalment a Macromedia.
I ara, el 2007, després de 4 anys de no actualitzar-lo, l’assassinen vilment.
Freehand Memorial
Jo, mentre pugui, seguiré treballant-hi, per molt que Adobe em vulgui fer passar “al costat fosc” de l’Illustrator (a partir d’ara IL).I no dic que l’IL sigui mal programa (perquè normalment Adobe sempre fa bons programes) si no perquè el FH és/era molt superior en usabilitat, o sigui, molt més fàcil d’usar. No entraré en detalls, però una persona que sigui experta en FH, quan comença a usar l’IL s’estira els pèls perquè hi ha moltes coses que no es poden fer, i per a altres operacions es necessita el doble de passos per fer-les.
Perquè si ens hem de passar a l’IL, ¿com és que Adobe no ha fet un “mix” amb les coses bones de cada aplicació?
Esperem, per bé dels “frijaneros”, que en futures versions (recordem que acaba de sortir al mercat la nova “suite” Creative 3) els caps pensants de la multinacional americana escolti les súpliques, plors i pregàries per tal que accions que en el FH es feien amb un simple clic, a l’IL hagis de fer 4 passos i un parell de regles de 3.
Com diu l’acudit, el món està dividit en dos tipus de persones, els que fan servir Illustrator i els que fan servir Freehand. I aquests últims, dins els quals em conto, portem un cabreig al damunt que no vegis.
Seguirem informant del procés de migració. Encara no he fet les suficients proves amb l’IL per tenir les coses clares, tot i que no pinta massa bé.
Ara per ara, tot i que el cabreig és important, ens queda el consol de que encara podem seguir treballant amb el nostre programa de disseny preferit. A veure quan dura.
A partir de l’experiència fictícia d’aquí, obrim una convocatòria perquè ens expliqueu tot allò que heu arribat a fer en una pausa televisiva, des d’adormir-se (un fet molt digne) fins a llegir-vos de dalt a baix les vint-i-cinc mil entrades de Tots els refranys catalans.
Entre les característiques que defineixen la conducta dels humans trobem l’ús de costums, de maneres de fer, de formes d’obrar –o no– adquirides per la seva repetició consecutiva. Ningú no pot dubtar que l’ésser humà és una espècie evolucionada –encara que a vegades no ho sembli o deixi entreveure la seva involució–, però l’ús dels costums és una tasca que l’ha definit al llarg de la seva història.
Sense més preàmbuls, anem al gra. Una de les costums de moltes persones en el moment en què un diari cau a les seves mans és mirar la programació de televisió: l’àmplia graella de manduca televisiva se li obre als ulls. Entre concursos, informatius, documentals, pel·lícules… destriem allò que ens interessa o que, senzillament, ens distraurà una estona. I quan arriba el moment de poder albirar el que hem triat, un moment abans de que comenci, una entradeta publicitària precedeix el producte: “el nou disc de Mònica Txonda els ofereix aquest programa”… I comença el calvari: 10 minuts de programa, 17 minuts de publicitat (aprofites i fas esport: t’aixeques del sofà, te’n vas al lavabo, beus aigua a la cuina, fas un parell de trucades i encara tens temps de fixar-te que el quadre que tens al davant està tort); 19 minuts més de programa i 17 de publicitat (mires de posar bé el quadre, que es resisteix, t’hi passes 8 minuts, el despenges, fas un altre forat a la paret, hi poses el tac, el clau, tornes a penjar el quadre –que ara encara queda més tort– i, tot seguit, morrut, fas memòria d’allò que estaves veient i et comença a pujar la mosca al nas), 15 minuts més de programa (amb una telepromoció entremig) i, quan està a punt d’acabar, 5 minuts més de publicitat (i ara sí que t’emprenyes, n’estàs fart d’anuncis i, a més, el quadre tort que t’està mirant… fas gala de la teva paciència, et fas mínimament la manicura –o simplement et mossegues les ungles–) i, per acabar-ho d’adobar, el teu programa s’acaba en 2 minuts! *
Davant d’aquesta situació, que no és nova per a ningú (i molt més greu en pel·lícules que s’emeten en franja horària nocturna), la Comissió Europea va obrir el passat juny un expedient contra l’Estat espanyol per vulnerar les normes establertes per Televisión sin Fronteras per superar el límit de 12 minuts de publicitat per hora en televisió –i per posar en perill la integritat física de les persones i dels aparells–. La normativa regula els màxims de publicitat, tant en quantitat (mai més de 12 minuts d’anuncis per hora) com per freqüència (espais lliures de publicitats de 20 minuts, 45 en cas de films).
Viaviane Reding, comissària europea de Societat de la Informació, va assenyalar que el nostre país “no ha pres les mesures necessàries”, per la qual cosa les autoritats ara “han de fer tot allò que sigui possible per solucionar la situació”. Segons l’informe en què es basa l’expedient, durant l’època analitzada es van produir “nombroses i freqüents violacions en les cadenes més grans”, tant pel que fa a sobrepassar el límit dels 12 minuts per hora com per l’incompliment dels intervals de, almenys, 20 minuts sense pauses publicitàries. Espanya és l’únic cas de tot Europa on això passa.
Si tot segueix així, els Pressupostos Generals de l’Estat hauran de pagar una multimilionària multa europea per incompliment de la legislació comunitària, és a dir, que els mateixos que durant anys hem patit les interrupcions de la publicitat –amb tot allò que comporta: crisis nervioses, depressions, pujada de natalitat…– ara haurem de participar en la megamulta que ens serà imposada a tots.
Com a exemples curiosos, la pel·lícula Titanic, de 180 minuts de duració al cinema, en la seva emissió televisiva en va durar 255, amb sis talls publicitaris que contenien, en total, 174 anuncis. Per altra banda, un capítol d’èxit mundial de 50 minuts, és interromput fins a cinc vegades per la publicitat.
Un recent estudi de TGI defineix els espanyols com els ciutadans europeus més emprenyats amb la publicitat televisiva. A la meitat dels espanyols els molesta, i més d’un 80 % diu que se sent bombardejat, xifres que contrasten amb les dels Estats Units (28 %), Alemanya (19 %) o Gran Bretanya (17 %) d’espectadors que admeten com a interessant la publicitat televisiva.
La pregunta és: avui dia, mirem un programa de televisió interromput per anuncis o veiem espots interromputs per programes de televisió? A la llarga, ni una cosa ni l’altra: els nivells d’audiència televisiva estan baixant progressivament (al contrari de les emissions radiofòniques) i el recurs per veure i escoltar allò que ens interessa està a l’abast de tothom: Internet. Al final, tal com dèiem al principi, el costum serà anar a buscar allò que cerquem a la xarxa.
* Veure aquesta entrada
No us espanteu pel títol de l’article… Hem creat el terme güi per fer la gràcia, però la veritable notícia important la protagonitza aquesta consola i el seu fabricant.Fa uns mesos, la pàgina web Vadejocs i els seus usuaris van comunicar a les oficines de Nintendo de Madrid l’error en la toponímia de les localitats catalanes en la consola Wii. Primerament, se’ls va informar que la nomenclatura oficial de les poblacions era en català i després, des de Madrid, Nintendo va exposar la problemàtica als seus superiors, que van solucionar el problema de manera molt ràpida.
Des de fa poc, doncs, amb la darrera actualització de la consola Wii, ja podem accedir al canal meteorològic i veure el mapa del temps de Catalunya amb les ciutats i viles en el seu nom oficial: el català.Aquesta mesura presa per Nintendo és una mostra de la seva sensibilitat lingüística, i pot ser utilitzada com a model i precedent perquè altres firmes considerin la llengua catalana a l’hora d’oferir els seus serveis. Aquests petits canvis, que estan al marge de la gran tecnologia de les màquines, també poden ser decisius per decantar la balança a l’hora d’adquirir qualsevol mena de producte; però sense cap mena de dubte, posicionar-se pel català en l’àmbit de la informàtica, és avui dia un fet aïllat, encara que no hauria de ser així…
Reclamant s’ha aconseguit que ens diguin pel nostre nom, ara faltaria que Nintendo també ens tractés en el nostre idioma.
Via | Vadejocs.
Les estadístiques que parlen de l’aparició de blocs nous a la xarxa no es posen d’acord. Uns diuen que cada 7,4 segons en neix un (3.000 blocs al dia, aproximadament); altres, que són vora 100.000 els que en cada jornada veuen la llum. Allò que importa realment és que és una eina formidable per expressar opinions i per trobar-ne; i encara més: per practicar la comunicació, el més divertit que es pot fer sense treure’s la roba.
Independentment d’aquestes xifres, avui comença a surar a la xarxa el nostre bloc. Un espai diferent, intel·ligent i fresc, on es tractaran notícies d’actualitat i d’opinió amb nom i cognoms relacionades amb la comunicació per prevenir problemàtiques –o per crear-ne–, i amb el denominador comú de la llengua catalana. El tema de l’aldea global és absurd, a les ciutats han tornat a néixer les tribus!
Els avenços tecnològics de la informàtica generen nous termes que, generalment, tenen un origen forà. En aquest sentit, el català fa un esforç diari per posar-se al dia, per buscar la traducció o l’adaptació idònia per a cada paraula. Des d’aquí contribuirem a fer que l’ús de la llengua catalana en el món de la informàtica sigui una mica més extens dia rere dia, tot i que creiem que els idiomes creixen a força d’impurificar-se prudentment.
UNA SANCIÓ POT ACABAR AMB LA MEVA EMPRESA?
Segur que qualsevol empresari és conscient que posar en marxa una organització, per petita que sigui, comporta molts mals de cap i riscos de tota mena. Per això, parlar del perill de sancions per incompliments sota la perspectiva de «ficar por» no sembla la manera més adient de fer complir les lleis.
Dit això, sí que és responsable pensar que vivim en un món cada cop més competitiu, que no es poden ignorar les obligacions inherents al desenvolupament del nostre negoci, i que conèixer i mesurar els riscos potencials és un bon exercici de supervivència.
Hi ha un paquet de legislació que afecta la nostra organització de molt a prop, independentment del tipus de negoci a què ens dediquem. Aquest cos legislatiu (ara sí que cal dir-ho des de la perspectiva del coneixement), preveu un règim sancionador massa important per ser ignorat.
En aquest paquet de mesures legislatives trobem la llei referent als riscos laborals que tracta de la seguretat a la feina, la Llei de serveis de la societat de la informació i el comerç electrònic, que especifica tot un seguit d’obligacions per a aquelles organitzacions que tenen pàgina web, i la Llei de protecció de dades personals, que bàsicament estableix que totes les organitzacions que tracten dades de caràcter personal (nom, telèfon, adreça…) han de complir un seguit de requisits que comentarem a continuació. Hi ha més legislació (la que fa referència a la signatura digital, la que permetrà el desenvolupament de la factura telemàtica…) però les anteriors són, ara com ara, les més significatives.
Però, per què aquesta llei? L’increment de programes informàtics i la proliferació d’Internet fan que, si fos possible i legal creuar les bases de dades personals que existeixen, algú pogués saber absolutament tot de la nostra persona amb la inherent invasió de la nostra intimitat. Pensem que contínuament deixem rastre electrònic. En aquest sentit, quan anem al cinema i paguem amb targeta o quan al supermercat passen els productes pel lector del caixer, queda rastre del que hem adquirit i seria possible saber a quina sessió de cinema hem anat, si sols o acompanyats, quina mena de iogurt ens agrada, si comprem carn de vedella o de pollastre…
És per tots aquests motius que el legislador ha entès que cal crear un cos legislatiu sobre la protecció de dades personals que empari el ciutadà d’una eventual intromissió en la seva esfera privada. Fruit d’això, neix la Llei orgànica 15/1999 de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal en qualsevol mena de suport (paper, imatge, so…) que dóna resposta a una directiva europea en aquest sentit i substitueix l’antiga LORTAD de l’any 1992, que només feia referència als fitxers informàtics.
I, quines són les principals obligacions que hem de complir? Doncs bàsicament dues. La primera és donar d’alta els fitxers de l’empresa al Registre General de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (sempre que es tracti de fitxers privats). És un tràmit gratuït que es pot fer per Internet: connectant-se al web, omplint uns camps i enviant posteriorment un escrit de petició d’alta. Les instruccions per fer-ho es poden trobar a l’adreça www.agpd.es.
L’altra obligació és crear un Document de Seguretat, que consisteix en un escrit en el qual fem constar totes les mesures de seguretat adoptades en l’organització per protegir les dades personals existents. Aquest pas no és tan senzill ja que el document esmentat anteriorment ha de contemplar aspectes molt variats com ara: quan fem còpies de seguretat del servidor, revisar que els documents que recullen dades personals continguin una clàusula informativa de la llei, revisar tota la contractació perquè aparegui reflectida la confidencialitat…
És possible fer-ho un mateix, però atesa la complexitat és recomanable comptar amb els serveis d’un expert de la nostra confiança. Cal dir que ens hem de malfiar dels que diuen que fan protecció de dades per quatre duros, ja que sovint es tracta de persones que saben poc del tema i que es limiten a donar d’alta els fitxers i entregar-nos un document de seguretat fotocopiat que no s’adapta a la nostra organització.
L’autèntic servei ens el proporcionarà un professional de confiança, que no solament haurà analitzat la nostra organització per redactar un bon informe que contempli solucions a tota la problemàtica, sinó que, a més, compareixerà quan el truquem per fer-se càrrec d’una inspecció a casa nostra amb els inspectors de l’Agència en «cos present».
Parlant d’agències, cal recordar que també hi ha a algunes comunitats l’agència autonòmica de protecció de dades, com és el cas de Catalunya, la competència de la qual, però, està relacionada amb fitxers de les administracions públiques i organismes vinculats.
Per acabar, ens agradaria fer constar que l’Agència Espanyola de Protecció de Dades publica en el seu web recomanacions per a les organitzacions que cal seguir. I per contestar a la pregunta que possiblement s’estarà fent el lector, el risc que un inspector (bé, dos ja que sempre van en parella), aparegui per la porta és cada vegada més alt. L’agència estatal actua segons tres criteris: en primer lloc, per plans sectorials (com Hisenda, cada any toca un sector mercantil i fan recomanacions); en segon lloc, d’ofici (com aquell cas en què es troben uns currículums, surten als mitjans de comunicació, l’agència s’assabenta i ve) i, per últim, per denúncia (pot denunciar qualsevol i aquí és on està el mal, ja que si la denúncia presentada tracta de vulneració de drets fonamentals –que és la majoria de vegades— els inspectors no tenen altre remei que actuar).
Xavier Salla
Consultor en Protecció de Dades Personals
Nifled Consultors
En el dia d’avui, demà pot ser diferent, i aquí rau la grandesa d’aquest mitjà, hi ha dos tipus diferents de sites: els de presència corporativa de l’empresa i els que s’anomenen e-commerce amb moltes combinacions possibles entre ells.
Ja ha passat l’època de predicar la bona nova, la de raonar que una empresa havia de tenir un lloc el més digne possible dins la xarxa, sense que et prenguessin per un profeta del fum sense barba. Ara hi són totes les que hi han de ser; les que falten pertanyen al passat dels déus quan podies comprar un cotxe de qualsevol color sempre que fos negre.
De la mateixa manera que en el regne del Senyor existeix el Purgatori, en el d’Internet hi ha l’Indecisori. És l’entremig, l’estança on habiten els indecisos que encara no han caigut en les fogueres del Pere Botero ni s’han elevat fins a la porta de Sant Pere. Que caldria dir-los, sense tenir la sensació de fer altre cop apologia?
Segurament vostè ha escoltat que tenir presència a Internet o iniciar un negoci és molt més senzill i econòmic que fer-ho a la vida real. És cert, sempre i quan se sàpiga amb exactitud què és el que s’està fent. D’entrada, separar el món virtual del real comença a considerar-se com a cobla de Jorge Manrique. La relació i la frontera entre tots dos mons és l’única accepció que pot considerar-se virtual, paraula que el diccionari defineix com: «Que no és sinó en potència».
Tenir un espai web no és «màgia potàsia» del Borràs; és possible, assequible i la millor recomanació que li pot fer la seva veïna. Que tingui visites, que en pugui fer albarans i guanyar-s’hi la vida planteja una altra saviesa que, per descomptat, ja ha estat repartida i fins al proper camió no n’hi haurà més. El símil més entenedor seria el de fer un camp de futbol sense equip ni pilotes i esperar que els «futboleros» hi anessin cada diumenge a la tarda.
Molts llocs web no estan dissenyats per ser comercialment efectius. Simplement no venen. Són molt bonics, tenen fins i tot música, estan ben dissenyats, informen però vendes el que se’n diu vendes de qualsevol tipus, zero dels grans.
I aquí sí que la paraula experiència xuta a porta i fa gol. Només empreses amb l’experiència dels anys de la «predicamenta» amb iniciats inclosos, poden proposar un projecte web factible i que enlluerni els milers de visitants que estan esperant una veu que els digui «entra i mira».
Intentem ser senzills perquè el tema ho és. Caiguem de nou en l’error de donar consells avisant, que per aquest fet no volem tenir enemics.
En primer lloc, aconsellem desenvolupar un bon producte o servei. La web ha de tenir contingut de fàcil accés a pesar de les «virgueries» que es poden fer amb Flash o programant com els romans. Aquesta evidència, que no per evident la podem oblidar, es puntua amb un 25% de resultats satisfactoris posteriors.
La segona observació és que ha de vendre imatge, serveis o productes. Un lloc que no captiva emocionalment no serveix per res. El visitant s’ha de sentir atrapat voluntariament en unes pàgines moderades de contingut i d’imatges i amb un temps raonable de descàrrega. Si oblida aquest punt, senzillament no tindrà clients.
Com a tercer secret li implorem que es deixi recomanar un bon proveïdor d’Internet; no aquell que és el més barat, ni aquell que és el més car, vanitas vanitatis dels preus. Són faves comptades el que ha d’oferir un ISP en el cas de venda: interactuar amb els meus clients mitjançant la meva pròpia base de dades, garantir-me seguretat i disposar d’un equip humà que escolti ximpleries que a vegades no ho són tant.
El quart esglaó és un manteniment acurat. Hem fet una inversió important de la butxaca de l’empresa i ens tornem garrepes a l’hora de contractar un manteniment com Déu mana. Incorporar noves dades, nova informació, redissenyar el site pot ser més important que tenir unes pàgines www. Surt nou software, perquè hem quedat que el que passa avui no té per què passar demà i, no ens podem quedar al marge.
La web ha de tenir modernitat de conceptes i de disseny. És com fer una repassada de pintura al xalet.
El cinquè consell, i acabem aquí, n’és la promoció. Si el web es queda com un lloro dins d’una gàbia a l’interior d’un habitatge, malament. La gàbia ha de sortir de tant en tant al balcó o al terrat, cada dia o quan faci bon temps, així tothom sabrà que tenim aquesta au que, si no xerra massa, no es fa molesta. Cap producte o servei no es ven si no es coneix. Tan fàcil com posar-lo a tota la papereria corporativa, a les furgonetes i allà on es pugui retolar. Dediqui una mica de temps a comunicarho als seus clients.
Els restants consells els hi donarem quan ens visiti; en un parell d’hores li podem dir moltes cosses interessants. Hem estat dels millors profetes.
← Pàgina anterior — Pàgina següent →
