De visita a cal Queralt

Escrit el juliol 11, 2007 per Pragma Admin  
Classificat com General

Influït per la moda milanesa de fer-se vestits a mida de sastres reconeguts de la capital de la Llombardia, he entrat a cal Queralt. Després de saludar la tercera generació de mestres en sastreria d’aquesta casa, el Cisco Queralt, he anat, arran de les seves indicacions, a veure amb la parsimònia del Joan Miró què cal a l’hora de fer-se un vestit avui en dia.

Impassible, com és propi, el Sr. Pifarré em pregunta, amb un gest expeditiu del cap, en què em pot servir.

—Vull un vestit però no sé com.
—D’estiu o d’hivern?
—Home, en aquesta època de l’any, d’hivern.
—També podria ser per a l’estiu vinent.
—Sí, però no, d’hivern.
—Prenem mides?
—Esperarem fins a l’últim moment perquè estic en mans d’una senyora dietista que ha promès aprimar-me deu quilos en poc temps. Mirem primer la roba.

En una taula rodona de tercera generació comencen a sortir teles, colors, qualitats, dibuixos, llanetes, fins i tot pelfes, en un ambient caldejat per la llum de 2.500º Kelvin i perquè jo no sé què demanar ni sé el que m’agrada. Fa molts anys que vesteixo de confecció i penso en la possibilitat d’haver perdut no els papers sinó la roba, i el relatiu gust.

—Aquest et podria anar bé —m’ho diu amb cara poc convençuda per la frivolitat de pistes que li he donat.
—Mirem-ne d’altres.

Cal Queralt, quan hi vas de client, és un dels pocs establiments de Reus en què es pot fumar amb tranquil·litat. Així que encenc un Camel amb el va advertiment al paquet de: «Fumar puede dañar el esperma y reduce la fertilidad». A cal Queralt per robes a triar no queda i així, sense preocuparme per la comprovada qualitat del meu esperma, segueixo fumant.

—Com a comprador de roba per a un vestit, resulto un os, eeeh? —per rebaixar la meva tensió—. Potser aquest és el que m’ha agradat més. O aqueeest? Que passa molt això?
—Acostuma a passar…
—FAREM UNA COSA.
—Què…?
—Mira, ara ho veig clar —llegint el pensament, sé que el Sr. Pifarré sabia que li diria, després de dues hores i mitja amb aquell romanço, que tornaria amb la Rosa Mari i ella decidiria, doncs NO—. Mira, fes-me un vestit amb aquesta roba, un amb aquesta altra i…, saps què?, provem-ho també amb aquest griset.
—Treees?
—Sí.
—Quan estiguin fets decidiré quin em quedaré, perquè de necessitar necessitar, solament en necessito un.
—I què farem amb els altres dos?
—Ah, jo no ho sé.
—Ah… i saps què?
—Què…?
—Arreeeglem aquell Boss, blau marí, que tenia mirat, que ja veurem.
—Homeee Arcadi…
—«Diga-l’hi» al Cisco, segur que ho entendrà.

El que no vaig gosar comentar-li era que també havia anat amb la mateixa història a cal Llauradó del costat i al Quintana del raval. I és que no saber el que vols resulta desesperant. Tots dos m’havien mirat amb cara de perplexitat, consultat el calendari per si eren els Innocents, i parlat entre ells mirant si era jo o havia perdut el senderi. I jo, tranquil com un pernil, gaudint de la situació.

Començava a apretar-me la bufeta, a causa del règim de verduretes d’una coneguda cristiana. Però m’interessava saber com s’acabava aquell somni…
Va arribar el Cisco i, com a banda de client també sóc proveïdor, em va engegar a fer punyetes amb la seva naturalitat característica, i amb raó afegeixo jo.

La cosa, després d’alleugerir-me, com que m’interessava, la vaig allargar amb un Camel de bo de bo i un traguet de gasosa, que a la nit és una de les meves febleses amagades.
Pensant, per variar, vaig dir en veu alta la tradicional: «quines tonteries que somiem a la nit».
Mentre per la TV intentaven vendre’m un aparell per fer gimnàstica a casa en un anunci horrorós de mitja hora, amb el «xollo» que em regalaven un aparell per electrocutar-me a estones i així eliminar el preciós greix adquirit durant deu anys a la panxa, vaig rumiar que no era un disbarat tan gran.
I heus aquí que vaig barrinar que sovint això passa a la meva hipotecada empresa.

—Mira Arcadi, necessitem un cartell per anunciar la Primera Cursa de Caragols Bovers del Baix Camp. —Arcadi cara de Sant Sebastià en l’última fletxa i en l’última ranera mirant la volta del cel en un dia de tardor i cel rogenc.
—Aaaaah, això és molt interessant, és un tema que em motiva com la mar salada.
—Doncs sí, i a la vegada hem demanat que ens facin també una proposta de cartell els Basora’s, el Jom, la Tona i els Romeros de Barcelona. Algú de la junta crec que també n’ha demanat una altra a un conegut seu que té un xiquet que dibuixa, que és possible que el coneguis.
—No ho crec.
—Què et sembla? Hem pensat que tuuu…
—Que, què em sembla? Història de cal Queralt «al canto».

Davant meu, una cara incrèdula que no entén el mínim paral·lelisme entre els dos esborronadors casos. Que ell ho feia perquè em coneix. Que clar que ho entén. Que jo he de treballar igual tant si guanyo com si no davant del criteri d’una trepa d’aprofitats —això ho dic jo. Que és per tenir més opcions.
Que és per no discriminar ningú. Que m’aprecia i sap que som molt bons.
Que en tot cas si m’ho repenso…
O, el cas d’una magnífica senyora, —benintencionada, n’estic segur— amb noms i cognoms, és a dir que existeix, que en una trucada amistosa explicava la necessitat de crear un logotip per a una iniciativa ciutadana i, davant de la meva exposició per enèsima vegada del criteri que tinc sobre els concursos —versió telefònica abreujada—, va mencionar què podia fer. Exposada també la situació, per part d’ella, que no hi havia pressupost per a aquesta marca, vaig oferir-me, donades les circumstàncies, a fer-ho per al poble, o sigui, de franc. Malauradament va oblidar comentar aquest despropòsit meu a la comissió on també malauradament algú m’ho va explicar. Amb el cor guerrer se’m va acudir explicar-ho amb noms i fets a qui calia i per escrit.
I el resultat?
Doncs no va passar res, la marca es va adjudicar a qui em pensava. Qui em pensava va presentar, tot i no tenir pressupost, la iniciativa, una factura de Barcelona que, passat molt de temps, no sé si ha cobrat.
El que em sap més greu… la magnífica senyora ara, quan ens creuem pel carrer, llença els seus ulls preciosos a l’infinit del cel i no em saluda. M’està més que rebé. Qui diu les veritats, perd les amistats.
Sort que, i és de justícia dir-ho, el Claudi amb la seva clarivident percepció i exestomacat de concursos, recompensa amb una simbòlica quantitat, quan el guió ho exigeix, la suor inferior que agafes quan treballes per a les tietes en honor de la fama local, o no tan local, perquè aquest mal és pitjor que la grip i està estès per la perifèria. Un homenatge per a aquells vins i licors en l’etiqueta dels quals posava «esta empresa tiene por norma no presentarse a concursos» i que jo, santa Innocència!, no entenia —quan era molt, molt jove.
Perdoneu tota aquesta xerrameca, però és que m’ha sortit de l’ànima. O potser d’un altre lloc?

En tot cas,
NUCLEAR, NO GRÀCIES, era més innocent.
O també, per què no em tiraria, en el seu moment, la vida de la sastreria, encara que fos de primera generació? Tot i tenir, per dir-ho d’alguna manera, una mare sastressa.

Arcadi Vilella