L’apassionant i desconegut món de les tipografies (1)

Escrit el setembre 28, 2007 per Josep Maria Mas  
Classificat com General

Una mica d’història

Avui dia, quan pensem en un ordinador (i el seu corresponent sistema operatiu, of course) la gent ja compta amb una bona pila de tipografies de diferents estils, aplicables per a tots els programes. Com que la majoria d’ordinadors porten, a més, la suite d’ofimàtica Office, encara en disposen d’un grapat més: quasi tots els programes d’ofimàtica i/o disseny ens n’instal·len força.

Tothom que ha usat un ordinador ha fet algun disseny –amb més o menys gràcia– i la tipografia elegida hi té molt a veure: al món actual, on la publicitat mana l’estil de vida, les tipografies tenen una importància capital. Us imagineu una publicitat amb un sol tipus de lletra, per exemple la clàssica Times?

Tot aquest món, que va començar amb Gutenberg per allà al 1450 dC amb la invenció de la impremta moderna (perquè la primera impremta fou inventada pels xinesos al segle VI) va començar a canviar (com quasi bé tot) al principi de segle, amb la invenció de la impremta òfset. Però això és un altre tema, ja el tractarem un altre dia.

En aquestes arts gràfiques preinformàtiques, les tipografies eren de metall i el seu muntatge era, realment, un art. Una cosa tan senzilla com canviar la mida del cos de la tipografia es convertia en una odissea, ja que s’havia de tenir el tipus de lletra físicament; és a dir, per fer un imprès, per exemple, en Times amb cos de 7 punts, la impremta necessitava comprar diverses unitats de cada lletra d’aquest cos, o sigui que, com a mínim i sense repetir-ne cap, per tenir un cos sencer d’una lletra, ja eren 28 peces. Multipliqueu, llavors, per les possibles opcions: mida del cos, estil (normal, negreta, itàlica o cursiva i itàlica cursiva). Així doncs, el que ara ens ofereix qualsevol editor de textos, com l’interlletrat (espai entre lletres), l’interlíniat (espai entre línies), el tant per cent de color, el tant per cent d’ampliació (deformació horitzontal i/o vertical) eren, senzillament, ciència-ficció.

Però centrant-nos en la nostra era, hem d’anar fins al 1984, any en què Apple presenta el Macintosh. Aquest petit ordinador (de mida, perquè de preu era realment car) va suposar una veritable revolució en aquest món, a l’alçada del que va organitzar Gutenberg. Un ordinador, un programa d’autoedició (el mític Pagemaker d’Aldus, avui Adobe) i una impressora làser (també d’Apple), la Laserwriter, va inaugurar l’era del Desktop Publishing o edició d’escriptori.

Per què aquests elements van revolucionar-ho tot? El principal causant és el llenguatge PostScript (PS) d’Adobe. El PostScript és un llenguatge de programació complet, molt complex, que serveix per descriure totalment qualsevol imatge, una mena de llenguatge de descripció de pàgina. De fet, aquesta tecnologia la fem servir més del que ens pensem: qualsevol tipografia que usem al nostre ordinador està descrita en PS. Els PDF són una evolució del PS.

I arribem a les tipografies

En un principi, els tipus de lletra (o tipografies o fonts) digitals van ser les conegudes com a Type 3. Només hi havia un arxiu i eren de mapa de bits (bitmaps) per a la representació a la pantalla, és a dir, un grup de píxels ordenats que representen una determinada lletra. El problema és que, en escalar-les, si no es tenien les mides corresponents, s’imprimien ratades.

Després van venir les Type 1. Ja hi ha un arxiu de descripció de pantalla i un altra d’impressora. L’arxiu de pantalla és igual que el dels Type 3, la diferència ve donada per l’arxiu d’impressora, que és una descripció matemàtica de la font en PostScript; o sigui, línies (i curves de Bézier). A la pantalla es veuen igual, la diferència es nota en imprimir qualsevol text en una impresora làser: es poden escalar sense pèrdua de qualitat.

La següent evolució són les TrueType, d’Apple, molt semblants a les de Type 1, però en un sol arxiu, i al seu interior hi ha la descripció tant de pantalla com d’impressora. Curiosament, aquesta tecnologia ha estat aplicada a gran escala al sistema operatiu de la competència d’Apple, el Windows de Microsoft.

I ja per acabar, arribem a les OpenType. Van ser inicialment desenvolupades per Microsoft l’any 1996, i després s’hi va ajuntar Adobe. Estan basades en el format Truetype, si bé incorporen la codificació Unicode, un estàndard tipogràfic. Serien una gran extensió a tots els nivells de la tecnologia Truetype. Són multiplataforma (el mateix arxiu funciona en Mac, Windows i Unix) i multillenguatge, o sigui, que en un sol arxiu poden incorporar fins a 65.536 caràcters (les Type 1, Type 3 i Truetype estan limitades a 255 caràcters) amb la qual cosa es poden incorporar al mateix arxiu diferents llengües: aràbigues, llatines, ciríl·liques, orientals…

En pròxims posts seguirem amb aquest apassionant (per alguns, entre els quals em trobo) món.

Veure també L’apasionant i desconegut món de les tipografies (2)