L’apassionant i desconegut món de les tipografies (2)

Escrit el octubre 11, 2007 per Josep Maria Mas  
Classificat com General

Si en el post passat mostràvem d’on venien i quins formats presentaven les tipografies digitals, en aquesta entrada veurem les parts que constitueixen un tipus determinat i els diferents estils de tipografies.

Si ens fixem en l’abecedari d’una tipografia qualsevol, com per exemple la Times, veurem les diferents parts de cada tipus, ja que cada lletra té les seves característiques pròpies; a l’igual que el nostre cos, cada lletra té uns elements que no tots els caràcters tenen; és a dir, per exemple, una b té parts que una a no té.

Abans d’entrar a definir les parts d’un tipografia, vull agrair als creadors de www.unostiposduros.com la gentilesa de deixar-nos traduir part de la seva web. A part d’això, recomano visitar aquesta fantàstica pàgina, on podreu aprendre moltes coses més sobre aquest tema.

Anatomia de la lletra

El lèxic usat per a la descripció de diferents parts d’una lletra es compon d’una sèrie de termes encunyats fa molt temps i que s’assemblen als utilitzats per descriure les parts del nostre cos.

Per l’existència de diverses tradicions en diferents països, la descripció de les parts d’una lletra no coincideixen de forma unànime en els llibres sobre tipografia i disseny. En tot cas, els termes que aquí es mostren constitueixen una bona mostra per comprendre i conèixer les diverses parts d’una lletra, i han estat, en certa mesura, consensuats a partir de les fonts consultades.

Àpex: Unió de dues astes en la part superior de la lletra.

Apòfige: Petit traç corb que enllaça l’asta vertical amb els terminals o rematades.

Asta: Tret principal de la lletra que defineix la seva forma essencial. Sense ella, la lletra no existiria.

Asta ascendent: Asta de la lletra que sobresurt per damunt de l’alçada de la X (ull mig).

Asta descendent: Asta de la lletra que queda per sota de la línia de base.

Asta ondada o espina: Tret principal de la S o la s.

Perfil, filet o embarra: Línia horitzontal entre verticals, diagonals o corbes.

Braç: Traç horitzontal o diagonal que sorgeix d’una asta vertical.

Bucle o panxa: Traç corb que tanca una contraforma.

Cua: Prolongació inferior d’alguns trets.

Contraforma o contrapunxó: Espai intern d’una lletra total o parcialment tancat.

Creu o travesser: Traç horitzontal que creua per algun punt de l’asta principal.

Coll: Traç que uneix el cap amb la cua de la g.

Esperó: Extensió que articula la unió d’un traç corb amb un altre recte.

Gota, llàgrima o botó: Final d’un traç que no acaba en una gràcia o serif, sinó amb una forma arrodonida.

Muscle o arc: Traç corb que surt de l’asta principal d’algunes lletres sense acabar de tancar-se.

Llaç: Traç que uneix la corba amb l’asta principal.

Trau: Bucle creat en el descendent de la g de caixa baixa.

Orella: Petit traç situat al cap de la g de caixa baixa.

Pota o cua: Traç diagonal que serveix de suport a algunes lletres.

Serif o gràcia: Traç terminal d’una asta, braç o cua. És un ressalt ornamental que no és indispensable per a la definició del caràcter, hi ha alfabets en què no n’hi ha, anomenats sans serif.

Ungla o ganxo: Final d’un traç que no acaba en serif, sinó amb una petita projecció d’un traç.

Vèrtex: Punt exterior de trobada entre dos traços en la part inferior de la lletra.

Especificacions i estils

Les primeres lletres ideades per Gutenberg no estaven estandarditzades. El 1777 Pierre Simon Fournier va proposar el sistema de mesura de punts, que va ser acceptat per tota la indústria. El 1785 Fermin Didot va acabar de polir el sistema. Les tipografies s’amiden en punts (encara que també es poden mesurar amb cíceros i piques). Un punt és aproximadament 0,376 mm. La mida d’una tipografia es determina per l’alçada de la lletra x.

Les construccions caixa alta i caixa baixa es refereixen, respectivament, a majúscules i minúscules.Una mateixa font pot tenir diferents estils de la mateixa lletra, és a dir, amb el mateix disseny però variant, per exemple, l’amplada del traç o la compressió horitzontal. És el que s’entén com a família tipogràfica.

Diferents estils que podem trobar:

Rodona: és el tipus original. També es pot dir regular, roman, plain, book o medium.

Itàlica: si bé pot ser el mateix que cursiva, normalment una tipografia itàlica és més rodona (més femenina), mentre que la cursiva és el mateix tipus una mica inclinat cap a la dreta.

La mateixa lletra (Times), en rodona, en itàlica i en cursiva forzada per un programa.

Bold (o negreta): l’amplada del traç és una mica més doble.

Light: és el contrari de la bold, de traç més prim.

Small caps (o versaleta): són petites majúscules, de tal manera que tot allò que aniria en minúscules, va en majúscules amb un cos més petit. La diferència entre les versaletes i les small caps és que les primeres estan normalment “forçades” pel programa on treballem, mentre que les segones estan dissenyades a propòsit.

Condensed (estreta): a l’igual que la cursiva, la majoria d’aplicacions actuals permeten comprimir les lletres o condensar-les. Si el tipus té aquest estil, està dissenyat a propòsit per ocupar menys espai.

Diferència entre la lletra condensada pel programa de disseny i la versió específica estreta (Condensed).

Expanded (ampla): és el cas contrari al condensed. Les lletres estan estirades.A partir d’aquí, entra la imaginació del tipògraf que l’ha dissenyat.Hi ha famílies de tipografies, com per exemple la Futura, en què podem trobar multitud d’estils: light, book, medium, bold, heavy i extrabold, a part de les seves corresponents cursives; en total, 12 estils diferents. I encara hi ha famílies més nombroses!

Tots els estils que composen la família tipogràfica Futura (cadascuna té una versió cursiva).

Veure també L’apasionant i desconegut món de les tipografies (1)