L’apassionant i desconegut món de les tipografies (3)

Escrit el gener 7, 2008 per Josep Maria Mas  
Classificat com General

Seguim la sèrie d’articles sobre l’apassionant i desconegut món de les tipografies, en aquesta ocasió veurem la classificació dels tipus.

Una família tipogràfica és un grup de signes escripturals que comparteixen característiques de disseny. La família tipogràfica també és anomenada família de fonts, nomenclatura que fa referència al francès antic fondre –en català desfer o vessar– que es refereix als tipus realitzats amb metall fos.

Existeixen moltes famílies tipogràfiques: algunes amb més de 500 anys d’història, altres sorgides de la gran explosió creativa dels segles XIX i XX, altres resultants de l’aplicació dels ordinadors a la impremta i al disseny gràfic digital, i altres creades expressament per a la presentació en monitors, impulsades, en gran part, per les pàgines web.

Totes conviuen i s’utilitzen sense establir diferències de temps, per la qual cosa és necessària una classificació per agrupar les fonts de característiques similars.

Molts cops s’ha intentat agrupar els tipus en conjunts amb condicions d’igualtat. Generalment, els criteris per aconseguir-ho estan basats en la data de creació, els aspectes morfològics o l’origen dins les influències artístiques.

La classificació més usada és l’elaborada l’any 1954 pel francès Maximilien Vox (pseudònim de Samuel William Théodore Monod), més tard adoptada i completada per l’Associació Tipogràfica Internacional (ATypI) i posteriorment traduïda a l’anglès i a l’alemany, amb la qual cosa va esdevenir automàticament universal.

Vox planteja una classificació en tres grups:
• Humanes, garaldes i reals, que constitueixen la trilogia dels caràcters clàssics o històrics.
• Didones, mecanes i linials, que formen la trilogia de les modernes.
• Incises, escriptes i manuals, que són d’inspiració cal·ligràfica.

L’ATypI realitzà el 1964 una adaptació de la de Vox, coneguda com a VOX-ATypI. Aquesta classificació està relacionada també amb l’evolució de les famílies tipogràfiques durant el transcurs de la història, tot i que modifica certs elements de la VOX:
• Antigues: humanístiques, garaldes, reals i didones.
• Modernes: de pal sec, egípcies i mecanes.
• Segle XX: tradicionals i incises.

L’última evolució d’aquesta classificació (normalitzada) es coneix com a DIN 16418 i està basada en l’agrupació de fonts per característiques comunes. Divideix les famílies tipogràfiques en grups:
• Romanes: antigues, de transició, modernes, mecanes i incises.
• Pal sec: linials sense modulació i grotesques.
• Retolades: cal·ligràfiques, gòtiques i cursives informals.
• Decoratives: de fantasia i d’època.

Principals característiques de cada grup de famílies tipogràfiques

1) Romanes
Apareixen a Venècia al final del segle XV i s’inspiren en l’escriptura manual dels humanistes i en la tradició lapidària romana, on els peus de les lletres es tallaven per evitar que la pedra saltés als angles. Les lletres romanes són regulars, amb gran harmonia de proporcions, un fort contrast en elements rectes i corbats i amb acabaments llisos que proporcionen un alt grau de llegibilitat. Les romanes es subdivideixen en:

• Antigues o garaldes
El seu nom fa referència al gravador francès Claude Garamond i apareixen al final del segle XVI a França, a partir dels gravats d’Aldus Pius Manutius (fundador de l’Impremta Andina). Es caracteritzen per la desigualtat de gruix en l’asta d’una mateixa lletra, la forma triangular i còncava de l’acabament, amb discretes puntes quadrades; un contrast subtil i una modulació (sentit del traçat) pronunciada, propera a la cal·ligrafia. En són bons exemples la Garamond, la Caslon, la Century Oldstyle, la Goudy, la Times New Roman i la Palatino.

• De transició
Nascudes a França i Anglaterra del classicisme del segle XVIII, són caràcters austers i s’anomenen així perquè no s’ajusten als aspectes formals de les antigues ni de les modernes que es desenvoluparan poc després. Tenen un contrast important entre traços grossos i prims i les majúscules es caracteritzen per les seves formes de gravat de coure. Cal destacar la Baskerville i la Caledonia.

• Modernes o didones
Apareixien a mitjan segle XVIII a càrrec de Firmin Didot. Reflecteixen les millores de l’impremta: la seva característica principal és l’acusat i abrupte contrast entre traços i acabaments rectes, amb la qual cosa es generen fonts elegants i fredes. Els seus caràcters són rígids i harmoniosos, amb acabaments fins i rectes, sempre del mateix gruix, amb l’asta molt contrastada i modulació vertical. Clars exemples són la Firmin Didot, la Bodoni, la Fenice i la Modern nº 20.

• Mecanes o slab serif
Conegudes com a tipus egipci, formen un grup aïllat que no té cap semblança constructiva amb la resta dels tipus romans amb acabament. Sense modulació ni contrast, estan pensades específicament per a retolació de cartells publicitaris. Aquests aspectes es poden veure a la Lubalin Graph i la Clarendon.

• Incises
Formen un altre conjunt aïllat de les romanes, un grup entre les romanes i les de pal sec. No tenen serif pròpiament dit, sinó que en el seu lloc trobem un eixamplament molt subtil del traç al final de la línia. No tenen itàliques específiques, simplement s’inclinen una mica les normals. Com a bons exemples es poden consultar l’Optima, l’Albertus, l’Alinea i la Baltra.

2) De pal sec
També anomenades gòtiques, egípcies, sans serif o grotesques, reflecteixen l’època en què neixen: la industrialització i el funcionalisme. Es caracteritzen per reduir els caràcters al seu esquema essencial: les majúscules tornen a les formes fenícies i gregues, i les minúscules estan formades a base de línies rectes i cercles units. Admeten famílies llarguíssimes, amb multitud de variants. Es subdivideixen en:

• Linials sense modulació
Tenen un traç uniforme, sense contrast ni modulació, amb essència geomètrica. Cal destacar la Futura, l’Avant Garde, l’Eras i la Kabel.

• Grotesques
Foren inicialment creades al segle XIX per a publicitat i retolació, amb adaptació posterior de la caixa baixa per adaptar-la a text seguit. A mitjan segle XX tornaren a renéixer. Bons exemples són l’Akzidenz Grotesk, l’Helvetica, la Frutiger, la Univers, la Franklin Gothic i la Gill Sans.

3) Retolades
Tipografies que deixen clara la inspiració de l’instrument i la mà que les va crear, i la tradició cal·ligràfica o cursiva on s’inspirà el dissenyador.

• Cal·ligràfiques
Reuneixen famílies generades amb les influències més diverses: des de rústica romana a lletra anglesa, passant per minúscula carolíngia, caràcters uncials i semiuncials. Especialment decoratives, deixen clar el seu origen manual. Actualment s’usen en invitacions per a cerimònies o actes socials. Cal destacar la Commercial Script, la Zapf Chancery, l’American Uncial i la Kuenstler Script.

• Gòtiques
En aquest grup es reuneixen dues formes arcaiques de tipografia: gòtiques i civils, les dues medievals. Amb una estructura densa, composició comprimida i verticalitat accentuada, taquen moltíssim la pàgina. No hi ha connexió entre les lletres, cosa que dificulta la lectura. Les majúscules estan adornades amb rúbriques cal·ligràfiques suaus, i les minúscules reflecteixen el seu origen fet amb ploma. Cal destacar la Fette Fraktur, l’Old English, la Forte Grotisch i la Wedding Text.

• Cursives
Acostumen a reproduir l’escriptura informal a mà, més o menys lliure. Les minúscules imiten el fet d’escriure, amb els caràcters enllaçats. Les més paradigmàtiques són la Mistral, la Brush Script, la Kauffman i la Freestyle Script.

4) Decoratives o de fantasia
No han estat concebudes com a text pròpiament dit, sinó amb un ús esporàdic i aïllat. Podem trobar qualsevol idea convertida en font: des de dibuixos fins a tota mena de signes, passant per modificacions de tipografies conegudes o de logotips de marques comercials. Tot això ha estat possible gràcies a la digitalització del món gràfic, ja que una persona amb mínims coneixements informàtics i gràfics pot dissenyar la seva pròpia tipografia. Si bé són molt difícils de classificar –cada font està realitzada sense regles–, en la DIN 16418 són dividides en:

• Fantasia
Similars a les capitulars medievals, són generalment poc llegibles i el seu ús es limita a titulars curts. Com a exemples tenim la Bombere, la Block-Up, la Buster, la Croissant…

• Època
Pretenen evocar una època, moda o cultura, procedent de moviments tipus Bauhaus o Art Decó. Anteposen la funció a la formalitat, amb traços senzills i equilibrats, quasi sempre uniformes. Com a exemples tenim la Peignot, la Broadway, la Data 70, la LCD…

Aquesta classificació segueix els criteris més o menys normalitzats de l’Associació Tipogràfica Internacional, tot i que aquesta classificació es realitzà abans de l’explosió creativa que ha significat la introducció de l’ordinador en el món gràfic; hem classificat (o almenys ho hem intentat) la tipografia clàssica.

Una altra feina és intentar classificar les fonts sorgides posteriorment, tot i que hi ha foneries que segueixen realitzant tipografies “de tota la vida” (de forma digital, òbviament). La majoria d’elles, però, n’han incorporat de tota mena, moltes vegades inclassificables.

A més, si ens entossudíssim a intentar-ho, seria una feina sense final, perquè cada dia apareixen dissenys nous, moltes vegades creats per a feines específiques…

Veure també L’apassionant i desconegut món de les tipografies (1)

Veure també L’apassionant i desconegut món de les tipografies (2)